¿Crèdit extraordinari o xec en blanc?

Deia a principis d’agost la ministra de Cultura, Olga Gelabert, que no podia estendre “un xec en blanc” i que l’única via perquè el departament s’involucrés en la salvació de Casa Ribot –aixecada a partir del segle XV, considerada una de les més antigues que es conserven per aquí dalt i que la propietat considera en perill imminent– era a través del programa anual de subvencions per a la conservació i restauració del patrimoni immoble.

Doncs precisament això –estendre un “xec en blanc” i explorar una via alternativa– és el que ha fet el Govern amb el crèdit extraordinari de 200.000 euros aprovat la setmana passada a favor del Museu Thyssen que al febrer ha d’obrir al Valira. Com a mínim, això és el que considera el president de Velles Cases, Claude Benet, que va anunciar bel·ligerància quan va assumir el càrrec, al febrer, i que està complint la seva paraula.

Per Benet, és “profundament incoherent” que a l’hora de valorar la implicació del ministeri en el cas Ribot se seguissin estrictíssimament els tràmits previstos i en canvi s’hagi optat, en el cas del Thyssen, per una via que com el seu nom diu és “extraordinària”. I això no vol dir, afegeix, “que em sembli malament que el Govern s’impliqui en la rehabilitació i revalorització de l’hotel Valira; al contrari. Però em sembla que el greuge comparatiu és evident”.

Per argumentar-ho, el president de Velles Cases es remunta en primer lloc al 2015, quan l’expedient de Casa Ribot no va passar el primer tall de la convocatòria d’ajudes per un defecte de forma –la propietat no havia presentat el preceptiu estudi arquitectònic–, i en segon al nyapet d’aquest any, que resulta que van fer tard –la convocatòria expirava al juliol– i això que comptaven, se suposa, amb el suport tècnic del Comú i amb un informe de les patologies de l’edifici elaborat per dos tècnics del ministeri. Però ni així: Casa Ribot haurà d’esperar fins al 2017 per rebre una ajuda que oscil·laria entre 3.000 i 85.000 euros. Si compleix tots els requisits formals i no fa tard, és clar.

Benet parlava també ahir d’un “greuge comparatiu” perquè “s’ajuda a qui més té” –en referència a la família Thyssen– i en canvi es nega aquesta mateixa ajuda als qui “molt probablement la necessiten més”. El que grinyola, conclou, “és que en un cas s’hagin buscat i trobat alternatives a una situació que el Govern considera d’extrema urgència, i en l’altre, en canvi, s’hagin pres les coses tan al peu de la lletra: el que no entenc és tanta sensibilitat en un cas i tan poca en l’altre”.

I tot això, en fi, el mateix dia que Gelabert es va reunir amb els cònsols escaldencs per tractar precisament d’aquests dos temes: les obres de “climatització, il·luminació i adequació” de l’espai expositiu del futur Thyssen a càrrec del Govern –i amb els 200.000 euros del crèdit extraordinari, cal suposar– i, pel que fa a Casa Ribot, “la voluntat comuna de rebre i atendre la sol·licitud de la propietat de la casa per dur a terme les intervencions de restauració al més aviat possible”. Doncs sense crèdit extraordinari estil Thyssen, això no passarà abans d’un any. Si és que no és massa tard, és clar. I és exactament el mateix que Gelabert va dir l’agost passat. I l’octubre del 2015.

Qui també hi va dir la seva va ser el cònsol menor, Marc Calvet. Amb sorpresa inclosa: d’una banda, insistint en el mantra que “tots els particulars han de seguir les mateixes regles de joc”. Tots, hi podria haver afegit, excepte els Thyssen i la propietat del Valira, que ja va rebre al 2014 -ho recordava Benet- una de les subvencions de Cultura. De l’altra, insinuant que els propietaris han intentat responsabilitzar l’administració de la situació de l’immoble, i finalment, suggerint que si no es poden fer càrrec de Casa Ribot hi ha una altra solució possible: donar-la a l’Estat. Mà esquerra, se’n diu.

Les maquetes de la Biennal, el 4 d’octubre a Art al Roc

S’acosta. S’acosta el dia que per primera vegada des que el 2011 Andorra va debutar a la Biennal, coneixerem no només el nom de l’autor i el títol de l’obra amb què el ministeri concorrerà a Venècia, sinó també el contingut: Art al Roc, la sala de Govern habilitada a l’antic CIAM escaldenc, exposarà a partir del 4 d’octubre les maquetes de les tres instal·lacions que es juguen l’única plaça disponible. Segur que ho recorden: Murmuris, la instal·lació de fang i foc d’Eve Ariza; Aniquilació de la dona contemporània o l’erotisme de la mort, l’escena d’un crim amb sis cadàvers a escala real confeccionats amb roba, resina, polièster i cera concebuda per Eva Martínez, Zoe, i La cerimònia, la dansa o ritual pagà a què Jordi Casamajor ha convocat les bestioles del seu imaginari particular. Els comissaris –la historiadora Míriam Ambatlle i l’artista plàstic Javier Balmaseda– tindran des d’aleshores cinc dies hàbils per decidir-se: el guanyador se sabrà per tant abans del 13 d’octubre, i disposarà de sis mesos portar l’obra de la maqueta a la realitat. Per primera vegada, ja s’ha dit, sabrem com és l’obra veneciana abans de la inauguració de la Biennal. Cosa fins ara impensable per algun rar tabú. I no només això: també coneixerem els projectes que s’han quedat pel camí, així que és molt probable que es generi un saludable debat entre partidaris d’una obra o altra. Ariza, Casamajor i Zoe hi estan treballant des que el 14 de juliol es va fer públic que ells eren els finalistes. Tenien cadascun un espai assignat als renovats Tallers d’art –que només han utilitzat Casamajor i Zoe– i els comissaris hi han anat desfilant al llarg d’aquests dos mesos. Així que és molt probable que la decisió ja estigui molt embastada. Però encara hi haurà uns dies de misteri.