Curs superior de nostàlgia

Julio Vaquero exposa a ArtalRoc els dibuixos i instal·lacions de ‘Entre el llambreig i la penombra’.

“La nostalgia es un burdo pasatiempo”, diu Luis Alberto de Cuenca en un poema sensacional que es titula –ves per on– La malcasada. Doncs home, depèn, li respondria Julio Vaquero (Barcelona, 1958). La nostàlgia pot convertir-se efectivament en un joc mòrbid, pelet onanista i que condueix de pet al precipici, però també pot ser una porta oberta a espais inexplorats que esperen l’Stanley que portem a dintre. I la funció de l’artista és endinsar-s’hi, a veure què hi ha.

Com a mínim, així és com ho entén Vaquero, que en sap una mica perquè és, atenció, catedràtic de nostàlgies. Ho poden comprovar a la mena de retrospectiva que ArtalRoc li consagra des d’avui i fins al 12 de gener sota el poc afortunat títol de Entre el llambreig i la penombra: una vintena de dibuixos i, atenció, tres instal·lacions que els habituals de la biennal de Land Art reconeixeran de seguida perquè Vaquero en va plantar fa dos anys una cosina germana a la fàbrica de llana: humils objectes de l’aixovar domèstic –una taula, una cadira, un armari, una llibreria, un llit– que no són ben bé escultures, sinó pintures en 3D.

Una quadratura del cercle que constitueix probablement el segell més recongnoscible de Vaquero, que ho explica així: “El pintor agafa una matèria, el pigment, i l’aplica sobre un suport per simular el món real; el que jo faig és agafar aquesta mateixa matèria, la pintura, modelar-la i treballar-la fins que agafa consistència i puc construir els objectes que inicialment pretenia pintar.” El resultat, és pintura o és escultura? Hmmm. Segons ell, un híbrid a la frontera entre les dues i les tres dimensions a la qual va posar el nom de El final de las apariencias perquè es tracta precisament d’això, de deixar de fer veure que creem una realitat sobre la tela per reproduir-la en l’esplendorosa tridimensionalitat original. Però utilitzant com a material escultòric la pintura, recordin. Nosaltres, en fi, li diem per escurçar instal·lació, que ja saben que és un calaix de sastre que s’ho empassa tot.

Doncs bé, les instal·lacions són una ocurrència ben curiosa, és veritat, però on Vaquero desplega tota la potència creativa de la nostàlgia és en la sèrie de dibuixos de gran format titulada Museo robado, que l’any passat va exposar a la galeria Marlborough de Barcelona. D’essència estrictament figurativa però movent-se entre el fantàstic, l’oníric i les reminiscències clàssiques, el que hi fa Vaquero és revisitar temes de grans mestres del Renaixement com si haguessin passat no segles, sinó mil·lennis, eons, si m’apuren, la civilització hagués desaparegut i en quedessin només els vestigis de les nostres més grans creacions, devastades pel temps.

Pensin en l’escena final de El planeta de los simios, amb Charlton Heston estupefacte davant de les restes de l’estàtua de la llibertat. O en el Nova York desert i inquietant de Doce monos, per on lleons, girafes i zebres pul·lulen alegrement. Doncs Vaquero proposa un joc vagament similar però amb  verges i nativitats de Piero della Francesca, Antonello Messina i Jean Fouquet com a víctimes de la seva nostàlgia del futur, que és la millor de totes les nostàlgies. Amb una mica de color, però no gaire –blaus, vermells– i quasi sempre en penombra, que –segons diu– “la penombra està plena d’energia, és un terreny molt fèrtil que ha donat molt de joc a l’art i als artistes dels segles XX i XXI, potser perquè és un reflex del món en què vivim”.

Desfilin sisplau per ArtalRoc. Poques vegades hi ha parat una proposta tan estimulant.