Dalida torna a Radio Andorra

Christian Mailhos evoca el cèlebre ‘méchoui’ del 1964 i Milling restaura un ‘Carte blanche’ del 1979 consagrat a la cantant: s’emet dissabte.

Ho havia promès i ha complert. Christian Milling sempre compleix. Ha dedicat les últimes setmanes a restaurar l’entrega de Carte blanche que l’estiu del 1979 Radio Andorra li va consagrar a Dalida (El Caire, 1933-París, 1987), i dissabte el reemet íntegre: el podran seguir pel portal Aquí Radio Andorra a partir de les 19 hores. Serà la culminació d’aquest formidable exercici d’arqueologia musical que va arrencar ara fa un any i que ja va per la cinquena entrega. Aquesta vegada, amb l’excusa oportuníssima que dimarts va ser el 35è aniversari del traspàs –sobredosi de barbitúrics, glups– d’una de les grans dives de la chanson, succés que va commocionar tota una generació.

Per anar obrint boca, res millor que evocar la gran jornada andorrana de Dalida, que en realitat es deia Yolanda Gigliotti i –com han vist– havia nascut a la capital egípcia de pares italians. Va ser el 4 de juliol del 1964, amb motiu de la primera etapa andorrana en la història del Tour. El director de l’època, Gilles Marquet, va tenir l’olfacte de convidar tota la caravana a un pantagruèlic méchoui –mena de costellada  a la magribina: xai a la brasa servit en tires i en racions XXL– per on van desfilar centenars de persones. El gran protagonista havia de ser Jacques Anquetil, que anava camí del cinquè Tour i que l’endemà havia de patir a Envalira una pájara que ha passat als annals del ciclisme. Però l’aura que irradiava Dalida, en el clímax de la seva carrera, va eclipsar fins i tot el campioníssim francès.

Mailhos, que portava tan sols un any  a l’emissora però era ja una speakerine consolidada –hi presentava l’emissió femenina matinal, À chiffon rompus, de 9 a 12 hores– ho recorda així: “Se’m va encomanar que li fes d’amfitriona. Al méchoui va arrasar: tothom se li acostava a saludar-la i donar-li la mà, i ella va repartir somriures i bones paraules per a tothom. Va estar encantadora i va haver de dinar a correcuita perquè no li van deixar un minut de descans. Era un fenomen i ho va demostrar.”

L’endemà, mentre Anquetil suava la cansalada (i probablement els excessos gastronòmics i etílics del méchoui: contra el que diu una mistificació maliciosa, no es va omplir la piscina de sangria, tot i que sí que va circular profusament), Dalida va desfilar pels estudis del roc de les Anelletes i es va deixar retratar –per Fèlix Peig, que sempre era al lloc oportú– amb dos dels elements emblemàtics de Radio Andorra: el gong que precedia la sintonia horària –el celebèrrim “Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra”– i el cargolòdrom des del qual Michel Brard retransmetia La course d’escargots, insòlit espai, sobretot per escoltar-lo per la ràdio, que consistia com diu el nom a retransmetre una carrera de cargols, mare meva, i que es veu que causava furor al 1964: “Va aguantar al micròfon les tres hores que durava À chiffons rompus, va parlar dels seus inicis a París, abans de convertir-se en una estrella, dels seus orígens familiars –que eren en part els meus perquè jo també vinc de família italiana– i que no li van posar les coses fàcils, i no va tenir embuts a dedicar cançons, perquè havíem anunciat que passaria pel programa i vam rebre centenars de cartes”. De fet, Mailhos i Dalida es coneixien de l’etapa anterior de la locutora a Europe 1, la competència de Radio Andorra, i van intimar prou com perquè li donés el seu número particular: “‘Quan passis per París, truca’m i ens veiem’, em va dir. Per a mi allò era tota una novetat. No m’havia passat mai. Van ser, en fi, dues jornades inoblidables, i m’atreviria a dir que ella va ser feliç.” Va ser, ho diu Jean Marc Printz, una jornada històrica per a Radio Andorra, que va acaparar tots els focus i que va deixar en molt segon terme l’emissora rival, Sud Radio, que començava a buscar-li les pessigolles. Encara faltaven uns anys per al sorpasso.

El programa andorrà de Dalida va concloure amb tarda de toros a la Monumental d’Escaldes. En sabem fins i tot el nom del torero: el destre Enrique Molina, que quatre decennis després encara la recordava com una de les seves tardes de glòria. Li va brindar el toro a Dalida, i va tallar les dues orelles i la cua (!). La vida no trigaria a donar-li l’esquena a la cantant que va triomfar amb temes com Il venait d’avoir 18 ans, Gigi l’Amoroso i sobretot, sobretot, Paroles, paroles, i que –segons els seus biògrafs– va mantenir una aventura amb Mitterrand, rebatejat maliciosament com a Mimi l’Amoroso. Dissabte, en fi, la redescobrirem en la plenitud dels seus 46 anys. Tres hores amb Dalida. Se’ls acut un pla millor?