Dani Espasa, director d'orquestra: “És tan commovedor i està tan ben trenat que no li sobra ni una nota”

Arrenca la primera edició de ClàssicAND, el festival cridat a convertir-se en referència de la música clàssica. Per ambició, vocació i pressupost. I ho fa amb el ‘Stabat Mater’ de Pergolesi, un monument del repertori sacre. Espasa dirigeix aquesta nit a la plaça del Consell l’ONCA, la soprano Carmela Remigio i la mezzo Asude Karayvus.

Estem davant d’una de les deu obres mestres que hem d’escoltar abans de morir?
No sé si de les cinc, les deu o les quinze, però obra mestra ho és. Va tenir un impacte enorme en la seva època, un best-seller que va deixar empremta. El mateix Bach la va versionar en alemany, amb algun retoc però molt fidel a l’original. Va ser un esdeveniment d’abast europeu.

Què té el de Pergolesi que no tinguin els altres centenars de ‘Stabat Mater’ que s’han escrit?
Que és una peça inspiradíssima com poques. Aquesta va ser la seva última obra i aquí va expressar tot el seu geni. Tenia només 26 anys i sabia que estava a punt de morir. És una obra que havia tocat molt i aquests dies, que l’he tornat a estudiar, m’adonava que cadascuna de les dotze peces en què es divideix ja és una obra mestra, estan totes tan ben trenades que no sobra ni una nota. Res. Està concebuda amb una gran coherència i amb una inspiració sublim.

Deixa lloc, per als altres ‘Stabat Mater’, o Pergolesi els fa ombra a tots i per sempre?
N’hi ha altres d’interessants, començant pel de Scarlatti. Vivaldi també en va escriure. Però aquest va ser molt innovador pel que fa a la tècnica compositiva i ha quedat com el Stabat Mater per antonomàsia. El primer que et ve a la ment. Que morís tan jove va ajudar a mitificar l’obra. Però és una mitificació en la meva opinió justíssima, perquè està realment molt ben construïda.

Dintre de la música sacra, la posem a la dreta del ‘Rèquiem’ de Mozart?
Això ja depèn dels gustos de cadascú. El Rèquiem és, recordem-ho, una obra inacabada. També va ser l’última peça que va escriure Mozart. I és sens dubte una altra fita de la música sacra. Però hem de pensar que en la música sacra hi ha autèntiques meravelles: les Passions i les Cantates de Bach, sense anar més lluny. Bach és precisament qui més la va sublimar. De fet, hi va consagrar la seva vida. 

Quan veus la mort de prop és quan estàs més inspirat? Perquè sona inquietant.
És comprensible que la proximitat de la pròpia mort et faci veure la vida en general i la música en particular d’una altra manera. Potser és la consciència que el temps s’esgota i la voluntat de deixar la teva empremta esperonen la inspiració. No t’ho sé dir perquè per sort estic molt lluny, espero, d’aquest moment. Però estic segur que sí, que en moments transcendentals de la vida, estimulen la inspiració i et regalen obres com aquesta.

A l’abril vam escoltar a Sant Julià el mateix ‘Stabat Mater’, però aleshores amb quartet de corda, soprano i contratenor. 
El Stabat Mater va ser originalment concebut per a un grup orquestral, amb un gruix conssiderable de corda. I així és com funciona millor, tot i que admet perfectament altres configuracions. La composició de l’ONCA és ideal, amb una vintena de músics. Pergolesi el va escriure per a dos castrati, un soprano i un contralt. Dues veus masculines que avui no existeixen, afortunadament perquè ja sabem que els castrati tenien la veu que tenien perquè havien estat mutilats de petits. Últimament s’està recorrent molt al contratenor. És cert. Però el que està clar és que una veu ha de ser una soprano, i l’altra, una de molt contrastada: una d’aguda i una de més greu, siguin masculines o femenines. En algun cas s’hi ha incorporat un cor femení en lloc de les veus solistes. És una partitura prou oberta, però crec que el format ideal és el que presenten aquesta nit, amb l’ONCA, soprano i  mezzo.

Com afecta l’escenari exterior a una peça concebuda per a ser cantada al temple?
 Si tenim la sort de poder cantar-lo a la plaça, i ho dic així per la previsió meteorològica, amb l’escenografia que ha dissenyat Joan Anton Rechi, l’orquestra i els solistes estaran amplificats per arribar a tots els racons de l’espai. Serà el so més amable possible tot i que cantem a l’aire lliure. La tècnica ens permet recrear les reverberacions d’un espai interior i recollit com és una església. Però és cert que el lloc ideal per cantar el Stabat Mater és una capella. Però tampoc massa gran: en aquest cas és molt pitjor que fer-ho a l’aire lliure o en una sala molt seca, perquè es perd la intel·ligibilitat.

Motius per descobrir aquesta obra, qui no la coneix, o redescobrir-la, si és el cas?
La qualitat de la música. Com ja he dit, no té pèrdua, des de la primeríssima nota. De fet, justament el principi és una de les frases més commovedores de la història de la música, i això només es pot experimentar en viu, quan veus com s’expressen dues cantants tan excepcionals com les que tenim aquesta nit. El Stabat Mater captiva des dels primers compassos.

I té torna, perquè toquen  Pergolesi i més.
El programa inclou obres de Vivaldi, un dels grans genis del Barroc italià, i de dos autors, Hasse i Durante, que fan de pont entre Vivaldi i Pergolesi, molt importants en la música italiana del XVIII. I atenció a les dues solistes d’excepció, amb veus precioses i molt adequades per a aquest repertori. Han cantat sobretot òpera però saben transmetre tota la passió i la riquesa de la partitura. Per no parlar de l’ONCA, amb què he treballat altres vegades i que està en una molt bona forma. Per molts anys la pugueu disfrutar.

L’autoria de Pergolesi, és indiscutible? Perquè veig que ha generat certa controvèrsia.
N’estic segur, a diferència d’altres obres que se li van atribuir després de morir tan jove i  a remolc de l’èxit estratosfèric del Stabat Mater. 

La resta de la seva obra, està a l’altura?
És sens dubte la seva obra mestra, però en va escriure d’altres també molt celebrades, sobretot òperes. La serva padrona, per exemple. I es conserva una  altra obra sacra, preciosa,  que també és pòstuma i que últimament s’està interpretant molt: Salve Regina. Cal reivindicar-la.