Daniel Arellano, director de 'Ginnungagap': “La ‘culpa’ és d’Islàndia: allí tothom és artista; pel clima extrem, suposo”

Fa tres anys va sorprendre tohom –fins i tot ell mateix, diríem– amb ‘Clown Palace’, i ara hi torna amb ‘Ginnungagap’. Comparteixen equip creatiu i també vocació multidisciplinària –dansa i projeccios– per exlicar-nos l’origen de l’univers i comhem arribat fins aquí... segons la mitologia nòrdica. El 9 de desembre, a la Closeta. Dues úniques funcions. I gratuïtes.

Què és, exactament, 'Ginnungagap': teatre, dansa, videoart?

Dansa contemporània amb projeccions.

Amb argument? O a pèl?

Està inspirat en històries que he agafat dels mites nòrdics sobre la creació de l’univers i que explico amb animacions, ja sigui en 2D o en stop motion. No hi ha un protagnista únic. Van apareixent personatges al llarg de l’espectacle, que està articulat al voltant de nou cançons.

Thor, Odin i tota la pesca!?

Més aviat éssers fabulosos com gegants de gel, de neu, gnomos, serps... Bèsties d’aquestes.

Què ens vol explicar, amb aquesta història?

Partint com ja he dit dels mites nòrdics sobre la creació de l’univers. I això –l’origen de tot– és el que significa ginnungagap: un forat on ja hi és, concentrat, tot el que ha d’existir: el foc més roent i el gel absolut. Tot això i, és clar, una substància màgica que és l’èter que és el que donarà vida en aquesta tropa d’éssers.

D’acord, però, què ens vol dir?

El que he intentat és reflexionar sobre una preocupació universal: d’on venim? I la dèria nòmada dels víkings, en constant moviment rere un nou món, em semblava un bon punt de partida. Per això l’espectacle arrenca amb el ginnungagap i acaba –als títols de crèdit final– amb projeccions de les nostres ciutats. Entremig, el llarg viatge que ens ha dut fins aquí. I tot, amb dansa i projeccions. Molt conceptual, ho adverteixo: no és una pel·lícula.

Què té a veure 'Ginnungagap' amb 'Clown Palace'?

Res, més enllà que compartim equip creatiu. Expliquem una altra història amb un llenguatge completament diferent. Expliqui, expliqui. Treballem amb cinc pantalles, quatre de les quals semitransparnts, i la cinquena, de fum.

Perdoni!?

Sí, perquè projectarem sobre una capa de fum. El públic no estarà assegut, com al teatre convencional, sinó que hi assistirà dempeus i podrà moure’s per per l’espai per triar el punt de vista que li agradi més.

I per això estrenen a la Closeta i no a les Fontetes.

Exactament. I per això també el format és mitjà: trenta minuts, aproximadament. Ens interessa aquest plus de llibertat, i a més pensem que ens serà més fàcil d’exportar que no Clown Palace. Ginnungagap és un espectacle molt més totterreny. El meu consell, en fi, és que l’espectador vingui com si anés a un concert més que a una obra de teatre.

Per què els seus muntatges són sempre tan difícil d’explicar... i d’entendre?

Per la meva formació, suposo. I les meves inquietuds: sempre he tirat cap a la fusió. Una cosa està clara: són propostes que s’han de viure Explicades, costen, sí.

Un motiu per sortir de casaamb aquets fred que fa i pujar el 9 de desembre a la Massana?

Ginnungagap és un espectacle únic –no hauràs vist mai res de semblant– i en farem dues úniques funcions. Gratuïtes, per cert. L’apartat de dansa és radicalment contemporani; i els visuals, també.

No té por que no l’entenguem?

L’experiència de Clown Palace ens ha servit per corregir els errors que el convertien en un espectacle inintel·ligible. Vam fer una mena d’auditoria: on hem punxat? I vam aplicar-nos a resoldre aquests punts febles.

Doncs ara ens els haurà de dir.

Bàsicament, que ningú no entenia la història. A Ginnungagap el plantejament argumental és molt senzill, són petites històries que expliquem en les projeccions, amb la música i la dansa com a fil conductor.

Tornem al llunyà Nord: d’on li ve a vostè la falera vikinga?

La culpa és d’Islàndia...

Vaja, com Landry Riba! Només falta que el seu músic de capçalera sigui Olaf Arnalds. Però, què té, una illa semidespoblada, semeglaçada i semiremota?

És que allí tothom és artista; els encanta explicar històries. Què té, el país? Potser el clima extrem, que fa que les nits siguin molt llargues a l’hivern, mentre que a l’estiu pràcticament no hi ha nit. I la terra, d’origen volcànic, és d’una fertilitat exhuberant. Tot això s’encomana, suposo.