David Cassan: “L’orgue pot semblar molt auster però avui hi ha tot un jovent que el renova”

Si una joia cinematogràfica, ‘Sunrise: A Song of Two Humans’, de Murnau, i un organista jove però experimentat i  multipremiat com és David Cassan no sumen prou per atreure’ls aquest vespre (21.30 hores, festival Orgue&nd), pensin en la frescor que promet l’interior de Sant Esteve d’Andorra la Vella. No cal rumiar-s’ho gaire. 

Posar música en directe a un film: com va això?
S’ha de veure abans, és clar, i de fragmentar-lo en diferents seqüències, per fer tal tipus de música o tal progressió. S’ha d’evitar seguir imatge per imatge perquè aleshores falta una estructura. És més interessant preveure una progressió que vagi a un crescendo i la música tindrà més força que si segueixes les imatges sense més. 

Preparar-s’ho bé, doncs. 
Així pots preparar els leit motiv, és a dir, els temes que acompanyen cada personatge, que poden aparèixer, tornar, transformar-se... 

Wagnerià.
I és important fer silencis. Improvisar non stop és un error. El film ha de respirar i un silenci pot dir més, artísticament, que molts acords. 

No és el primer cop que toca amb aquest film de Murnau.
L’he fet molts cops. És una obra mestra, el més aconseguit de Murnau. Només va tenir mala sort: va aparèixer el mateix any que El cantor de jazz i va quedar del tot eclipsat.

Es permet emprar diferents ritmes, diferents estils?
En efecte. Quan veig una imatge intento sempre veure quina serà la música que li anirà bé, que la sostindrà, la reforçarà. No importa  que sigui jazz o atonal o com sigui, només cal trobar la música adient per a cada seqüència. És sorprenent l’efecte que pot tenir la música sobre cada imatge. Per exemple,  he aplicat una dansa renaixentista a un film ultramodern o sobre un film històric un so actual. No hi ha límits. Cal intentar-ho, equivocar-se...

Chaplin al principi no volia paraules, però sí música. 
La música és capaç de transmetre coses que no es poden dir amb paraules. Els mots poden expressar conceptes abstractes, però la música té un poder inigualable: pot fer sentir. I és universal. No cal traduir-la i no es corre el risc que en la traducció les paraules siguin menys belles. I en una pel·lícula pot transformar una imatge. 

L’escena terrorífica  del passadís a ‘El resplandor’ amb una altra música... 
I parlàvem de Chaplin: a voltes passa alguna cosa terrible però la música és alegre, com si digués “no és tan greu”. En una escena dramàtica si la música va massa forta pot sobrepassar la imatge, només s’apercebrà la música. Ha de tenir una gradació. S’ha de trobar el punt culminant del film i tenir la intel·ligència de la imatge i l’acció: aquesta escena és dramàtica però no tant. O és divertida amb rerefons de tristesa.

Molt diferent improvisar amb un piano o un orgue?   
No massa. En la tècnica, és clar, però la música és la mateixa. L’orgue, això sí, sona més orquestral, té més sons, més diversos; en canvi el piano té una versatilitat que no té l’orgue. 

Propostes com aquesta guanyen adeptes a l’orgue? 
És possible. Quan s’improvisa per a un film es fan coses que no et pots permetre en un repertori clàssic. Així fas sentir l’orgue d’una altra manera i potser fan venir ganes al públic d’escoltar la resta del repertori.  

L’orgue va ‘in crescendo’, oi?
És un instrument molt atractiu. A França s’omplen les classes de joves amb molt talent. De manera caricaturesca es podria pensar que l’orgue és un instrument auster, per a persones de certa edat, però hi ha tota una joventut que l’està renovant.  

Com vostè mateix.
Estem passant una bona època, amb les noves tecnologies que permeten fer descobrir l’orgue d’una altra manera. És un instrument que ha evolucionat com cap altre... des del temps dels grecs. És el dia i la nit avui amb els ordinadors, s’arriba a jugar amb els paràmetres del so. És un instrument que va amb els temps.