Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, David Gálvez, Gálvez, Fada, Arnes, relats, nouvelle, relat, conte, llibre
Andorra, David Gálvez, Gálvez, Fada, Arnes, relats, nouvelle, relat, conte, llibre

David Gálvez, novel·lista: “Tenim un costat fosc i relativament fàcil de trobar, per poc que gratem”


Escrit per: 
A. Luengo / L'escriptor lauredià va presentar ahir al vespre a la Fada 'Arnes', el primer recull de relats (Foto: Jonathan Gil).

Torna l’autor de ‘Cartes mortes’ i ‘Res no és real’: ara amb ‘Arnes’, el seu debut en la distància curta. O no tan curta, de seguida ho veuran. A Gálvez li ha agafat per explorar el costat més fosc i també més lleig de la gent normal. De nosaltres, vaja. En quatre relats i una paràfrasi ni més ni menys que de Salinger. Ahir va presentar la criatura a la Fada Ignorant. Els que s’ho van perdre, nova oportunitat, aquest vespre a la Llacuna.

És una convenció d’escriptors que es reuneixen a Madrid per parlar del Graal, i resulta que un dels congressistes apareix mort. Li sona?

Potser té alguna cosa a veure amb Un emblema hexagonal...

Doncs és l’argument, molt esquemàtic, d’'El fuego invisible', l’últim premi Planeta.

Ni idea. La gràcia d’Un emblema hexagonal no és tant la trama sinó com es genera, així com les tècniques i recursos que hi he intentat utilitzar. En aquest aspecte no crec que tinguin res a veure amb la novel·la de Javier Sierra.

Un emblema hexagonal frega les 100 pàgines, quasi tantes com Res no és real. Per què no l’ha convertit en novel·la?

M’adapto sempre al que em demana la història. No m’agrada allargar-les perquè sí, i tampoc retallar el que em surt d’una mida X. Cada trama necessita la seva manera de ser explicada, i la seva extensió. Com a escriptor de vegades costa d’entendre-ho, però una vegada ho veus, hi guanyes en naturalitat.

A Tatuatge inacabat es permet el luxe de versionar un conte de Salinger: 'A Perfect Day Of Bananafish'. No sabíem que estigués al seu santoral.

Tampoc és que l’hagi transitat gaire, però el poc que n’he llegit m’ha interessat molt. Entenc que pugui semblar caduc, antic. Però m’és igual perquè el que m’atrau d’ell és la forma de narrar. I aquí hi ha molt per aprendre.

Quin Salinger: el d’'El guardià al camp de sègol'?

Sí, pel to humorístic que sempre m’ha agradat com a lector, però és que és un narrador molt hàbil. A Perfect Day... em sembla un relat això, perfecte, em venia de gust mirar d’adaptar-lo a una realitat més nostra. No deixa de ser un joc metaliterari.

Un pastitx, vaja. Més aviat una variació.

Parteixo del conte original però el reescric de cap a peus. Pensa en els estàndards de jazz, que han donat lloc a una riquíssima varietat de temes que considerem originals.

Quan comença s’encomana a Gil de Biedma –“Tras el muerto en el estanque/ existe siempre otra historia/ que no es jamás lo que vemos”– però en canvi ni rastre de Sant Julio. Cortázar, és clar.

Algú ha dit que la primera part de All The Pretty Little Horses en tenia un ressò, però no t’ho sabria dir, i el que és evident és que l’estructura dels meus relats té poc a veure amb la de Cortázar, especialment pel que fa a la manera d’acabar-los.

'Cartes mortes' tenia alguna cosa de delirant; 'Res no és real' era una distòpia claustrofòbica. La crítica ha ventilat 'Arnes' com un llibre fosc. Però és que tota la seva literatura tendeix al fosc!

Hi estic d’acord. Potser perquè és impossible que no t’influenciï la realitat que t’envolta: i a la vida real conviuen bellesa i violència, felicitat i malaltia.

Què té, el costat fosc, que el faci tan atractiu? Dit d’una altra manera: la felicitat, és literàriament tediosa?

Hi ha un altre Gálvez, el que escriu textos més curts, potser més poètics i que qui sap si alguna vegada veuran la llum, textos més contemplatius, que destiŀlen una mena de felicitat bàsica i panteista. Però és un Gálvez molt menys conegut. Per no parlar de l’humor, que fins ara no he explotat però que m’interessa moltíssim.

Quines patologies pul·lulen per 'Arnes'?

Els personatges d’Un emblema hexagonal, per exemple, tenen no una fília sinó tot el repertori sencer. La primera versió de Cartes mortes, ja que en parlem, era un estudi sobre els límits de la bogeria. La versió final la protagonitza un individu que té un peu a cada costat. És dificilíssim de posar-se en el lloc d’algú que frega la bogeria.

Tots portem a dintre un dimoniet potencialment patològic?

Segur, el que passa és que hem après a reprimir-lo. Moltes de les constriccions socials ens ajuden a no perdre les maneres ni el nord. I estem veient que és molt fàcil perdre-les, en segons quines situacions. Diria que tenim una part molt, molt fosca que seria relativament fàcil de trobar per poc que gratéssim. I parlo per mi.

L’infern no són els altres; som nosaltres?

En un sentit diguem-ne psicològic potser sí, però no en tinguis cap dubte: allà on hi ha una víctima, hi ha un botxí. I el culpable sempre és el botxí.

L’assassinat, és en veritat una de les belles arts?

El meu esquema temàtic no era aquest. De fet, no n’era cap. Dels relats que els vaig portar, els editors en van triar aquests cinc i hi van trobar un denominador comú: la presència d’un assassí, d’un assassinat o d’una víctima. Però no va ser premeditat, per part meva. No vaig concebre el volum amb aquesta idea al cap.

Si en diem conte gòtic, o victorià, diem bé?

Per què no? Gòtic, amb un punt barroc. Algú ha parlat de terror psicològic: no ho acabo de veure.

De tots aquests individus, per quin té més simpaties?

La narradora d’Els de Berta, víctima del diguem-ne sistema que remet al protagonista de Res no és real, i que també s’acaba rebel·lant. Aquests personatges em fan gràcia.

I quin ha pelat amb gust?

L’assassí en sèrie d’Un emblema hexagonal. Ho té tot perquè sigui impossible empatitzar amb ell. De cap manera.

'Els nens-cranc' són una metàfora. Però, de què?

Potser del que som com a espècie si anem molt, molt enrere. Però no t’asseguraria que sigui una metàfora de res.

Colom, Caus, Gibert i ara, vostè han passat al conte. Casualitat?

A partir d’un cert moment em van començar a sortir relats breus, i tinc el costum d’escoltar-me: així que ho vaig cultivar i Arnes n’és el resultat. Tatuatge inacabat té cinc o sis anys, però la resta són recents.

Tenint en compte que no repeteix mai gènere, ara què toca? Poesia?

Podria ser. Textos breus i lleugers, digues-li si vols prosa poètica, que no s’han vist mai a can Gálvez. No li’n dic poesia perquè no m’ho crec, em costa considerar-me poeta. Es triga una mica, a creure’t escriptor, traductor i poeta. Estic en aquesta fase.

Andorra
David Gálvez
Gálvez
Fada
Arnes
relats
nouvelle
relat
conte
llibre

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte