Diari digital d'Andorra Bondia
David Gálvez:  “Segur que més d’un diari hauria rebutjat els articles de Sugranyes”
David Gálvez: “Segur que més d’un diari hauria rebutjat els articles de Sugranyes”

David Gálvez: “Segur que més d’un diari hauria rebutjat els articles de Sugranyes”


Escrit per: 
Redacció

Sugranyes vol mantenir-se al marge, però a l’últim article es posa íntim i ens parla de la seva filla, que acaba de complir els 18.

Sospito que, com qualsevol autor, Sugranyes passa pel sedàs de la ficció elements autobiogràfics. L’articulisme, en fi, és un gènere molt flexible que permet manipular, saltar a banda i banda de la fina línia que separa ficció i realitat. Fins i tot mentir és lícit.

Aquesta mania per l’anonimat... ¿Per fer-se l’interessant, potser?

El repte és que els articles s’aguantin per ells mateixos, pel que diuen i per com ho diuen, al marge de la firma i del poc o molt prestigi que un cert nom pugui aportar. No m’interessa en absolut —i diria que a ell tampoc— el culte a la personalitat. En tenim prou que el text funcioni. La glòria, per als altres.

En l’única fotografia de Sugranyes que ha transcendit és clavat a Thomas Pynchon.

Perquè és una fotografia de Pynchon! La devia triar perquè el nord-americà també és al·lèrgic als flaixos. És un personatge singular, aquest Pynchon: no us en perdeu Vineland!

¿Què li fa pensar que un grapat d’articles, que per definició és un gènere efímer, pot mantenir interès passats dos, cinc i deu anys de la seva publicació?

Aquest és un dels dubtes que tenia com a editor. Personalment, tinc la intuïció que certs temes es van repetint al llarg dels anys i tenen per tant una vigència intemporal, i els que són aparentment més anecdòtics aporten una visió de com som, i de com hem sigut.

Però aquesta dèria pel centre esportiu de Sant Julià ja ens queda una mica lluny.

No ho veig així: és l’anècdota que reflecteix la progressiva degradació de certs serveis públics lauredians —Naturlàndia, Cable Mútua— que s’han anat externalitzant o semiprivatitzant.

El que li deia una mica més amunt: l’article, ¿un gènere menor, per efímer?

En absolut. Escriure una bona columna és molt difícil. El columnista està sotmès a la pressió de la immediatesa, d’una certa actualitat, al judici d’un nombre potencialment elevat de lectors, i a la legítima aspiració que aquell tros de paper sigui prou consistent per resistir el pas de temps. I tot això, ràpid, ràpid, que és exactament el contrari de la forma habitual d’escriure d’un novel·lista, més maratonià que no velocista. Un bon articulista és una au raríssima. I una bona columna té, en la meva opinió, molt de mèrit.

Doncs ara ens haurà de dir dos d’aquests rars exemplars.

Monzó, que em continua interessant tot i que hi ha qui diu que s’ha instal·lat en una fórmula i que d’aquí no el treus. A mi em segueix sorprenent tant el que explica com la manera com ho explica.

¿I de locals?

El Peruga dels Dijous remenats és —i parlo per mi, no pel Sugranyes— el gran articulista de la premsa andorrana contemporània. Tocava tots els temes, i a l’esperit crític hi afegia una finíssima ironia no exempta de tendresa i sempre, sempre, des d’una visió humanística.

Ja que el tenim d’actualitat, a compte dels seus afers amb Ada Colau, ¿potser Azúa?

Només n’he llegit algun títol de ficció, i no m’ha interessat prou per anar als articles.

¿I Arcadi Espada?

No tinc el gust (literari).

Ja ho tinc: el pseudònim és per poder trepitjar ulls de poll sense temor de represàlies!

Diria que t’equivoques. És més aviat un joc literari i potser, potser, la voluntat de preservar un espai d’intimitat.

Un conjunt d’articles de temàtica estrictament local com és aquest volum, ¿quin interès pot despertar en el lector de fora?

Precisament penso que el conjunt aconsegueix reflectir una certa idiosincràsia andorrana, una manera de ser i de fer molt nostra que pot tenir un interès potser sociològic, per no dir-ne antropològic, entre els lectors no andorrans.

¿Hi ha una fórmula Sugranyes per fer el que Villaró, molt hiperbòlicament, en diu “un festival d’opinió intel·ligent i incisiva”?

No crec que Sugranyes sigui un columnista ortodox. I és precisament això el que com a editor m’interessava d’ell: juga amb l’espai físic de la columna per posar-hi el que li dóna la santa gana, des de fragments de dietari fins a acudits, ressenyes... De fet, moltes de les seves columnes difícilment encaixen en el gènere, i molt probablement més d’un diari no les hauria publicat. Qui sap si encertadament.

Parlem de vostè: diu al pròleg que té entre cella i cella un 'Panorama de literatura insòlita andorrana'. ¿Serà el pròxim fillet literari de David Gálvez?

És més que una hipòtesi, però menys que un projecte, així que encara falten unes quantes llunes perquè es concreti. Però m’agradaria partir d’autors reals i avui semioblidats —penso en Lluís Capdevila— per fer-ne una glossa que combinés realitat i ficció, aquest territori ambigu on tot és possible. D’altra banda, res de nou sota el sol: una cosa així, però de proporcions monumentals, la va fer Bolaños a La literatura nazi en América. I també han tastat la mistificació literària els del boom: Borges, Cortázar...

Ja que l’ha esmentat: ¿alguna novetat sobre l’estada andorrana (i apòcrifa) de Cortázar?

Sembla descartat. Però sempre hi ha l’esperança que un dia aparegui una foto seva al mirador. De totes formes, ¿no és molt més interessant, aquesta ambigüitat? En fi, el que és evident és que un episodi com aquest tindrà capítol propi al Panorama, no en tinguis cap dubte.

Andorra
Literatura
articulisme
Sugranyes
Editorial
llibre
Gálvez

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte