Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Ordino, Benedetti, V Columna, David Micó, Original Sato, Manual de supervivencia, Carlos Segarra, Carlos Lozano, Gabriel Sopeña, Gil de Biedma
Andorra, Ordino, Benedetti, V Columna, David Micó, Original Sato, Manual de supervivencia, Carlos Segarra, Carlos Lozano, Gabriel Sopeña, Gil de Biedma

David Micó, compositor i cantant: “L’important és emocionar el públic, no demostrar que ets un virtuós”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Bon Dia

L’exlíder de V Columna, banda històrica, torna demà a l’escenari –Auditori Nacional, 21.30 hores– amb ‘Original Sato’. S’hi ha envoltat d’un equip de bandera –Carlos Segarra de Rebeldes, Jorge Rebenaque de Loquillo, Jordi Mena de Bunbury i Carlos Lozano de... Persefone– per recuperar l’ànima rockera de tota la vida. Amb lletres seves i, atenció, del gran Benedetti, i versions de Dylan i Sopeña.

Si no recordo malament, aquest disc s’havia de dir 'Il dolce far niente'...

No em convencia. Massa frívol. I encara abans, Una dosis de autoestima.

Al final, 'Original Sato'. Què ha passat?

Sato és com a l’Havana –que vaig visitar la tardor passada: el bonus track és una cançó que evoca aquells dies cubans– anomenen els gossos de carrer, petaners, sense pedigrí.

A veure si ho entenc: qui no té pedigrí, vostè o el disc?

Amb els col·laboradors que he tingut –començant per Carlos Lozano, que anava polint els temes esbossats, quatre acords, que jo li portava– el disc n’ha de tenir, per força. Però em sento molt identificat amb els gossos de carrer, que potser no són els més llestos, ni els més ràpids ni els més ben dotats, però en canvi han tingut una virtut que admiro especialment: la capacitat de supervivència.

Carlos Segarra li ha escrit 'Un tipo raro'. El que és rar és un luxe així!

Un privilegi, sí, perquè me l’ha escrit amb el mateix carinyo amb què ho fa per a Loquillo, un dels grans. I no serà un tema típicament rebelde: hi hem posat molta harmònica –la de Danny Lippi, un geni– i ha quedat una coseta delicadíssima, molt acústica, més a prop de Dylan i de Cohen que no dels Rolling. I ens hem guardat per a la pròxima un altre tema seu: Gracias a todas.

Sospito, en fi, que 'Original Sato' tindrà poc a veure amb 'Manual de supervivencia'.

Absolutament. He buscat unes bases molt rockeres i el teclista de Bunbury, Jorge Rebenaque, m’ha ajudat a trobar el to. El resultat és exactament el que tenia al cap.

Que renega potser del seu primer disc?

No és que en renegui, però el cert és que no m’hi reconeixia, en aquella incursió al jazz llatí. M’hi vaig embolicar perquè Jordi Barceló m’hi va animar, però tothom sap –i jo el primer– que el meu cor ha sigut sempre rocker, i que hi tinc poc a dir, en el jazz.

També versiona Benedetti. No volia ser menys que Serrat, dedueixo.

En absolut. He portat Benedetti al meu territori, que és –insisteixo– el rock de tota la vida. On em sento segur i sé que no m’equivoco. La poesia que m’agrada és com la de Benedetti: directa, accessible i amb una mètrica que encaixa perfectament a l’hora de posar-hi música.

I per què 'No te rindas', precisament?

Perquè no l’ha versionat ningú. Fins ara, és clar, i que jo sàpiga. I ho he de saber perquè he hagut de batallar pels drets d’autor! Escolta, escolta: “No te rindas, aun estás a tiempo de alcanzar y comenzar de nuevo/ aceptar tus sombras,/ enterrar tus miedos,/ liberar el lastre,/ remontar el vuelo.” És exactament el to vitalista, positiu, del bon rotllo que buscava per al disc.

Vaja, que per allà al fons té un raconet cantautor, vostè.

No em fa especial nosa, l’etiqueta, però –ho torno a dir– necessito l’energia del rock. Ho sento però el cantautor canònic, amb poca o nul·la instrumentació –la guitarra i anar fent– se’m pot arribar a fer molt pesat. Amb excepcions, és clar, com Silvio Rodríguez. Quan et fas pesat, no emociones, i la música és precisament això: emoció.

Segur que no hi faltarà l’homenatge reglamentari a V Columna...

Evidentment. Tocarem tres temes: La soledad del escenario, Flores muertas i La botella de bourbon... En català, per cert.

Com!?

De fet, la vam escriure en català, i així és com la vam cantar a l’Àngel Casas Show, imagina’t, parlo de fa més de 25 anys! És que vam començar amb el rock català, però de seguida ens va fitxar una discogràfica madrilenya, més rockera, i la condició va ser, és clar, que cantéssim en castellà. Com que tampoc podíem esperar ajudes de la Generalitat, com altres, doncs ens hi vam llançar.

Serà el toc nostàlgic de la nit?

Nostàlgia constructiva. Com que vindrà gent d’aquella època, ens donarem el gust d’evocar els vells temps. I de fer-ho, a més, amb Jaume Llauradó, que és el coautor d’aquells temes. De fet, no serà l’únic raconet nostàlgic de la nit: Dosis de autoengaño i Cafè del Centre també toquen aquesta tecla. Però el to general –ho deia abans– vol ser positiu, molt positiu. I crec que ens n’hem sortit.

Demostri’ns-ho.

El tema que el defineix crec que és Loca por vivir. El més pròxim a un single que hi ha. Amb el Hammond i el saxo, penso que ens ha quedat rodó: “Me convertí en un héroe que no va a otro lado./ Pelea duro sin/ las fuerzas de seguridad del estado/ y salva a su chica de los malos./ Te busqué allí, entre las temerarias,/ entre las que están locas por vivir.”

I no ens oblidéssim del diví i Nobel Dylan, que versionarà demà per duplicat.

I en català: a Like a Rolling Stone i Just Like a Woman, que clavem. Però del que n’estic especialment orgullós és de No volveré a ser joven, de Carlos Sopeña, a partir d’un poema sensacional de Gil de Biedma.

“Ha pasado el tiempo y la verdad desagradable asoma: envejecer, morir, es el único argumento de la obra.” Així, qualsevol.

És veritat. Davant d’això, l’únic que pots fer és treure’t el barret i admirar el geni en estat pur.

Què hi han aportat gent com Segarra, Lozano i Rebenaque, a 'Original Sato'?

Tocar amb músics professionals, que en tenen el cul pelat de tocar en públic, t’ensenya que el que importa és emocionar l’espectador. No perden el temps demostrant que són boníssims, uns virtuosos. És el cas de Springsteen, que tècnicament no és dels més grans, però que en canvi domina el ritme, s’esgargamella, et toca no sé què allà dintre i converteix cada concert en un moment memorable.

Andorra
Ordino
Benedetti
V Columna
David Micó
Original Sato
Manual de supervivencia
Carlos Segarra
Carlos Lozano
Gasbriel Sopeña
Gil de Biedma
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic