Diari digital d'Andorra Bondia
6 de juny del 1944: Capa formava part de les primeres onades del desembarcament de Normandia. Van sobreviure onze fotografies.
6 de juny del 1944: Capa formava part de les primeres onades del desembarcament de Normandia. Van sobreviure onze fotografies.
Bilbao, maig del 1937: l’arma de bombardeig es tradueix en el neguit d’aquests civils a la capital basca.
Bilbao, maig del 1937: l’arma de bombardeig es tradueix en el neguit d’aquests civils a la capital basca.
La comissaria de 'Retrospectiva', Emmanuelle Hascoët, davant del milicià abatut a Cerro Muriano, als inicis de la Guerra Civil espanyola.
La comissaria de 'Retrospectiva', Emmanuelle Hascoët, davant del milicià abatut a Cerro Muriano, als inicis de la Guerra Civil espanyola.

De cop, cap a Capa


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: Robert Capa / International Center of Potography / Magnum

El Museu del Tabac repassa en un centenar de fotografies la carrera del més cèlebre fotoreporter de la història.

L’últim soldat ianqui que va caure al front europeu de la II Guerra Mundial el va retratar Robert Capa. Va ser el 18 d’abril del 1945 a la ciutat alemanya de Leipzig: el pobre paio jau en una posició impossible a terra d’un pis normal, amb el saló i la butaqueta, enmig d’una bassa de sang. A la terrassa hi queda la metralladora al seu càrrec, potser una Browning. I un no pot evitar pensar en la mala, pèssima fortuna d’anar a caure quan amb prou feines faltaven quinze dies per a la fi de la guerra.

Doncs bé: òbviament, el de Leipzig no pot ser l’últim soldat caigut, precisament perquè quedava una mica de guerra per combatre i fins al 6 de maig del 1945 encara havien de morir uns quants milers d’homes i dones més. Però Capa va vendre el concepte, l’ocurrència va fer fortuna i així és com ha passat a la història.

La del pobre GI de Leipzig és la classe de mistificació històrica que ha convertit Andrei Friedmann (Budapest, Hongria, 1913-Vietnam, 1954) en el gran mite del fotoreporterisme del segle XX. Això però també, és clar, el carisma que emana i –no menys important– el fet d’haver mort relativament jove i en circumstàncies relativament èpiques: el 25 de maig del 1954, quan acompanyava una companyia de reconeixement de l’exèrcit francès als inicis de la guerra d’Indoxina –que després heretarien els EUA– i va trepitjar una mina, glups. Ironia cruel del destí si tenim en compte el principi rector de Capa: “Si la foto no és prou bona, és que no estaves prou a la vora”.

Igual que la del soldat de Leipzig, totes les altres fotos icòniques de Capa ens han arribat envoltades de certa polèmica, cosa que les fa encara més interessants: la del milicià abatut a Cerro Muriano el setembre del 1936, als inicis de la Guerra Ciivl espanyola, arrossegarà sempre la sospita que es tracta d’una escenificació. I la sèrie que va disparar el 6 de juny del 1944, el Dia D, a la platja normanda d’Omaha, ha de lidiar amb el retret que Capa va passar-hi quasi corrents: només s’hi va estar mitja horeta, en aquell escorxador... Per no parlar de l’OPA contra bona part de la seva carrera –i del seu mite– que ha acompanyat la reinvindicació de Gerda Taro, la seva companya i també la seva amant, aplastada per un tanc republicà el juliol del 1937: ara el que es porta és dir que les fotos bones del Capa de la Guerra Civil les va fer en realitat Taro...

Però els mites s’alimenten de la polèmica, i el mateix Capa va cultivar a consciència la seva llegedna. E Museu del Tabac lauredià ofereix, en fi, una estupenda, sensacional oportunitat de revisar-lo amb Retrospectiva, comissariada per Emmanuelle Hascoët i que és exactament el que augura el títol: un periple per la trajectòria del nostre home d’avui, des dels seus inicis com a fotoreporter a Copenhagen, amb una sèrie de fotos robades ni més ni menys a Trotsky, fins a la fatídica mina de Thai Binh, aquell matí del 25 de maig del 1954.

Entremig, Capa va cobrir quatre guerres més –l’espanyola (1936-1939), la xino-japonesa (1938), la II Guerra Mundial (1939-1945) i la primera guerra araborisrealiana (1948), a part, és clar, de la d’Indoxina (1954)– que el van convertir en el fotoreporter bèl·lic per excel·lència. Amb dues claríssimes dèries: la primera línia de foc –només cal recordar Omaha i la influència que ha tingut aquesta breu sèrie, només van sobreviure onze fotos, en la cultura popular: la seqüència inicial de Salvar al soldado Ryan, per exemple– i l’interès per la rereguarda, com la guerra va afectar la vida quotidiana dels civils que intentaven tirar endavant enmig de la catàstrofe, ja fos a la Barcelona a punt de caure en mans de Franco, al Londres del blitz o a l’Alemanya un minut abans de l’hecatombe.

De tot això, i de les seves fotos més icòniques, n’hi ha exemples al Museu del Tabac, que és la segona ocasió que col·labora amb l’agència Magnum –l’anterior va ser amb Cartier Bresson– i la tercera que consagra a una llegenda de la fotografia –l’altra va ser amb Robert Doisneau. Però també del viatge a l’URSS del 1948, en companyia de John Steinbeck i on van començar a trontollar les seves simpaties pel comunisme, i del Capa menys conegut, que va ser el retratista de celebrities. Però celebrities de veritat: des de Picasso fins a Gary Cooper, passant per Ingrid Bergman –es veu que van ser amants: mal gust no en tenia–, Hemingway, Truman Capote, Humphrey Bogart i anar fent. Tots ells els fotografia en una rara intimitat que suscita una doble sorpresa: d’una banda, que el mateix home que trepitjava el fang de les trinxeres es movia com peix a l’aigua al Hollywood més glamurós; de l’altra, la de com s’ho feia per compartir aquelles escenes amb les estrelles més rutilants del seu temps. Doncs fàcil: perquè Capa era un d’ells.

Respecte a les suspicàcies que genera la seva obra –o com a mínim, algunes de les seves obres: casualment les més conegudes– no s’hi amoïnin gaire. Com sosté la comissària Hascoët, no existex cap prova, cap, que Capa preparés les escenes que després fotografiava –la del milicià de Cerro Muriano, per concretar–, i totes les que s’exposen a Sant Julià les va disparar ell. La de Gerda Taro, no menys fascinant i no menys mítica, és una altra història: busquin-la a La maleta mexicana, però no a Sant Julià.

Andorra
Sant Julià
Hascoët
Museu del Tabac
exposició
retrospectiva
Robert Capa
Gerda Taro
Cerro Muriaon
Doisneau
Cartier Bresson
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic