De l’esperanto a les llengües èlfiques, segons Díaz-Torrent

La més coneguda és sens dubte l’esperanto: ja ho saben, la va inventar el doctor Zamenhof cap al 1880, va viure el moment d’esplendor al primer terç del segle XX i avui li queden uns dos milions de parlants. Més o menys. Però n’hi ha hagut d’altres, de les anomenades llengües auxiliars, que pretenien utòpicament erigir-se en lingua franca de la humanitat sencera: des del volapuk, més o menys coetània però amb molta menys fortuna mediàtica, fins a l’ido, que és una mena d’escissió o dialecte de l’esperanto, el latino sine flexone –es diu així–, que era una mena de llatí simplificat, i el Basic English –el mateix que el latino, però en anglès–. Tots ells els repassarà dissabte el lingüista i professor Txema-Díaz Torrent a Una llengua per als homes i una altra per als elfs, dintre del cicle de conferències de l’Ateneu de l’Alt Urgell. A banda de les llengües auxiliars –esperanto i companyia–, passarà també revista a les anomenades artificials, amb lloc de privilegi per a les que parlen els habitants de la Terra Mitjana de Tolkien: quenya, sindarin, westron i anar fent. Fabulós és poc.