De l’obrador a la llibreria

El confinament la va tocar de ple, com a tants. Cap a casa fins al juny. Però Ana Oshiro (1992), tècnica de pastisseria, s’ho va prendre com l’oportunitat de la seva vida: “Feia molt, però molt, que els que més em coneixen m’animaven a escriure. El que fos: un bloc, relats, novel·la. Així que m’hi vaig posar”. I amb tanta eficàcia que en menys de mig any ha concebut, escrit i publicat ¿Y si dejamos que suceda?, que precisament avui arriba a l’aparador de novetats. L’edita, per cert, Àngel Dalmau, que ha convertit Mesclant en un pou de sorpreses i en un dels nostres segells més actius, tot i que això, la veritat, no és gaire dir.

Però aquesta és una altra història. Avui toca parlar d’Oshiro i de la seva primera criatura literària, que té –de seguida ho veuran– certes reminiscències borgianes. Del Borges de El jardín de senderos que se bifurcan, per concretar. Es tracta, en essència, d’una novel·la romàntica, adverteix, i per això mateix als antípodes de l’autor de El Aleph. Però es tracta també d’un petit tractat sobre les decisions que prenem de forma quotidiana, i de les infinites possibilitats a què tanquem la porta quan escollim una direcció i descartem totes les altres. 

La protagonista de ¿Y si dejamos que suceda?, que es diu María, se’n va amb tres amigues a passar les vacances d’estiu. Diu l’autora que no es tracta d’una dona especialment repatània a l’amor però que tampoc té gaires presses. Però el cas és que coneix Fernando i comença el canònic amor d’estiu. El dilema és el de sempre, qui no l’ha tastat alguna vegada: quan durarà, això? Dues nits, quinze dies, tota la vida? “Les decisions que prenem tenen conseqüències. El dilema és si ens arrisquem i perdem, si no ens arrisquem i deixem passar l’oportunitat... o si ens arrisquem i ens toca la loteria”. 

I això és precisament el que vivim a través de María, amb lleugers tocs d’erotisme per posar-hi una mica de sal, diu, però a anys llum de Grey i similars “perquè estic parlant de persones normals amb problemes normals, que no viuen grans tragèdies ni tenen una bitlletera que no s’acaba mai”. 

Dit així, potser més que a Borges ens hauríem de remetre potser a Grease, però el millor és que ho tastin, a veure com li ha sortit aquest plat a Oshiro.