De ‘Morts’ a ‘Muertos’

Aquí la tenen en rigorosa primícia: la portada de Muertos, ¿quién os ha muerto?, la traducció al castellà de la crònica novel·lada del cas Areny –ara toca dir-ne true crime, que fa més cool– amb què Iñaki Rubio va donar fa dos anys la campanada: tres edicions i més de 6.000 exemplars de la novel·la que la barcelonina Comanegra va tenir l’olfacte de publicar. Avui sembla evident, però fa tres anys no ho era tant. Rubio reobria un cas tancat en fals 75 anys abans, que havia commocionat la societat andorrana de l’època, que havia quedat gravat a foc en el subconscient col·lectiu i que a la vegada s’havia ocultat, ha sostingut sempre l’autor, sota un mur de silenci i de mala consciència. Tot plegat constituïa un material potser massa local, potser massa rural, potser massa idiosincràtic, potser massa remot per a una oïda no andosina. Però va resultar que no, com si el lector català, estovat o millor dit entrenat per l’èxit de la sèrie Crims i epígons, l’estigués esperant per cruspir-se’l amb fruïció.

La pregunta era òbvia: funcionaria igual de bé una mica més enllà, entre els lectors en castellà, presumiblement encara més aliens a les nostres peculiaritats sociològiques i institucionals, no diguem ja a l’Andorra del 1943? L’estupenda acollida de Morts, qui us ha mort? enviava un missatge clar: valia la pena provar-ho. I això és el que ha fet Medusa, en el que serà la gran aposta editorial del curs, Muertos, ¿quién os ha muerto?, en traducció de David Gálvez –el 50% de Medusa, l’altra meitat, ja saben, és Oliver Vergés– arribarà el 22 de març a les llibreries i amb un sensacional lífting a la portada: el moment de la lectura pública de la sentència que el 18 d’octubre del 1943 va condemnar a mort el fratricida Pere Areny, que en l’edició de Comanegra s’il·lustra amb una fotografia del fons Comares presa molt probablement des de cal Cintet, a Medusa s’ha substituït per la icònica instantània que Valentí Claverol va fer des de l’altre costat de la plaça, amb les autoritats, sometent i veïns formant un tètric cercle enmig del qual el pobre Pere espera sentència.

El millor de tot, però, és que l’edició de Medusa, considerablement més gruixuda –s’enfila fins a les 432 pàgines–, inclou també les fotografies del fons Comares, conserva les actuals de cal Gastó, l’escenari del crim, obra dÀlex Tena, i n’hi afegeix un grapat d’època procedents dels fons Builles i Areny-Plandolit, així com de l’arma del crim (l’escopeta amb què Pere va matar el seu germà Antoni la matinada de l’1 d’agost del 1943), cortesia de Jorge Cebrián, l’autor de Pena capital. Així mateix, incorpora un farcit corpus de notes que expliquen de forma succinta a un lector presumiblement profà conceptes bàsics del nostre sistema legal i institucional, com ara cap de casa, hereu, cabaler, Corts, parròquia, batlle i anar fent.

Però el que cridarà probablement més l’atenció del lector familiaritzat amb la novel·la original és el títol del volum, aquest Muertos, ¿quién os ha muerto? que tradueix literalment la fórmula jurídica tradicional que Rubio va tunejar per al seu títol: ja saben, la pregunta més aviat retòrica que es formulava (per triplicat!) a la vista del cos d’un difunt presumiblement mort per mà aliena. Si no contestava, senyal que era “ben mort” i que es podia procedir a l’aixecament del cadàver. Gálvez diu que va dubtar llargament, que la traducció literal no li acabava de convèncer, que no trobava cap formulisme equivalent en castellà i que va decidir mantenir-lo en descobrir que existia una obra de teatre estrenada el 2012 per la companyia extremenya La Linterna Mágica que es diu exactament així: “Al final, per a un lector sevilllà probablement Muertos, ¿quién os ha muerto? li soni tan estrany i arcaic com a un de Barcelona Morts, qui us ha mort?”