De quan l’ossa ballava a Vilanova

Clemens Torà era un tronera, una de les ànimes de la festa a Vilanova de Banat. Però un any, en uns Carnavals, se li va acudir d’anar a treballar a les obres que feia a la borda. “Jo m’he de guanyar la vida”, va dir. No li va sortir a compte: quan la resta se’n van assabentar, el van anar a buscar, amb una escopeta, el van arrestar, el van emmanillar i el van obligar a estar assegut a la plaça durant tota la jornada. El van alimentar bé, amb cabassos de botifarres i aquestes coses ben nutritives, però no el van deixar moure, custodiat. L’escena la veuen en la foto del costat. Eren els anys cinquanta. S’ho passaven de por, en aquell poble. Qui explica l’anècdota és en Pere Cerqueda, que en aquells anys era un marrec, però que els vivia de ple: el Dijous Gras deixaven la canalla anar cantant per les cases; els més grandets podien sortir del nucli de cases, cap a les masies, fins a Alàs. Un cop, i encara riu de la facècia, a cal Perot els van donar una llonganissa enorme. La norma era guardar totes les viandes per a un berenar conjunt. Ni de lluny: se la van cruspir sobre la marxa. “Jo en vaig ser còmplice, també. Vaja si ens sabíem divertir”. 
També hi havia el costum aquell de robar les olles: s’introduïen en casa aliena i, si aconseguien despenjar-la, podien vessar-ne el contingut al gran calder que coïa a la plaça. Una de les lladregotes més destres era la Josepa Moliné, dona d’aquelles “amb bigoti i pantalons” i en una ocasió va haver de veure com introduïen a l’olla comunitària l’esquena de porc que atresorava. 
No obstant això, de tots els usos i costums festius, el que destaca –i ara ens interessa– és el de fer ballar l’ossa. Al petit poble alturgellenc va ser l’últim lloc de la comarca de l’Alt Urgell on es va mantenir aquesta part de la festa. Com es veu a la primera imatge, el protagonista portava l’esquena recoberta amb una pell de corder, mentre que un altre portava la suposada ossa estacada  i l’anava fent ballar a garrotades. El tercer en discòrdia, mai més millor dit, es dedicava a molestar la concurrència.  I al nostre relator ningú no li treu del cap una idea: detectin el segon personatge a la dreta de l’acordionista a la tercera foto, aquell amb barret i una gran barba i bigoti. El tenen? Doncs Cerqueda està convençut no sols de la semblança amb el Don Cicuta que Chicho Ibáñez Serrador va fer popular a l’Un, dos, tres, sinó que el realitzador, de mare catalana, d’alguna manera es va inspirar en aquesta part del folklore pirinenc. “Ben similar, no us sembla? I el caràcter, la manera de procedir, eren les mateixes, així que alguna cosa degueren tenir de per aquí”. Aquí queda la hipòtesi. 
L’ossa de Vilanova es va recuperar després dels anys de la guerra civil i primera postguerra. Als cinquanta, tornava a ballar. Però només fins al 1955: aquell any Quim Torra, que va assumir el paper de la pobra bèstia martiritzada, va agafar una suada tremenda, embolicat com anava en un matalàs per esmorteir els cops (el veuen, a la tercera fotografia, al centre de la imatge), i de la pulmonia posterior quasi no se’n surt. 
Aquestes són vivències que ja només es conserven en la memòria, en les fotografies en blanc i negre. Però algunes han servit a la Germandat de Sant Sebastià a l’hora de recuperar el Ball de l’ossa. Fa anys que en tenien ganes i enguany es materialitzarà. Dissabte vinent. El cartell ja està llest: a les 10.30, esmorzar dels caçadors; a migdia, l’arruix, i a les 12.30 a la plaça Patalin sortirà l’estrella, l’ossa, que anirà cap a la plaça dels Oms. L’Arnau Obiols ha compost una peça per a l’ocasió. La interpretarà la cobla Bramasacs.