De William a Gustavo Adolfo

Què tenen a veure Pessoa i Arnau Pérez Orobitg? Shakespeare i la barcelonina Mireia Calafell? Anselm Turmeda i Baudelaire? La veritat és que fins ara, res de res, tret d’algun veïnatge casual a la secció de poesia de la llibreria. I sempre que estiguem parlant d’una llibreria de veritat –posem que La Central o Laie. Fins ara, dèiem, perquè Lluís Cartes se’ns ha posat líric i els ha agermanat al que serà el seu cinquè disc: sortirà si les coses no es torcen cap al febrer, i per primera vegada en la seva carrera s’ha decidit a musicar lletres d’altres. O d’altri, com li agrada dir a ell.

Però no de qualsevol altri, ja ho han vist. Les coses no passen perquè sí, és clar, i el cuquet el tenia des que al 2013 es va embarcar en aquella aventura marciana que va ser Tot el que sempre has volgut saber sobre la vida sexual de Shakespeare. Aleshores ja es va atrevir amb els sonets de la patum màxima de la literatura universal. En endavant, diu, “quan em posava a llegir poesia –i en soc lector habitual– ho feia amb l’antena posada, si aquell poema en concret el podia musicar”. De tots els que han passat els últims anys per les seves mans, n’han sortit els quinze d’una aventura que –diu el nostre home– “no té gaire a veure amb els meus discos anteriors, tot i que òbviament el meu segell el tindrà, sobretot en les harmonies”. Com en el cas de l’últim, El país dels nans cabuts, ha aprofitat que el multiinstrumentista el té a casa per cuinar el disc ell tot sol, i només s’ha deixat ajudar pel guitarrista (i veí) Albert Freixas en l’acompanyament de dos dels temes. La resta és tot fet a can Cartes. I així com a El país dels nans cabuts li va agafar per posar-se guatequer, amb tocs afrancesats i alguna escapadeta balcànica, ara no s’ha tallat un pèl a l’hora d’explorar gèneres més convencionals, des del rock al rap.

Què diu, ara!? Cartes, rapejant!? Doncs sí. I per si no n’hi ha prou, ho fa a la versió de la rima VII de Bécquer, en el que promet ser un salt  mortal amb tirabuixó i rosca. De l’apòstata Turmeda en canta Elogi dels diners, un rock d’aires medievalitzants i instruments mediterranis, diu –i veurem com s’ho fa perquè la cosa no grinyoli. I el florilegi es completa, ja ho hem dit, amb Baudelaire (Cançó de la tarda), Pessoa (El poeta és un fingidor) i Orobitg (L’asfalt), a banda de tres dels sonets de Shakespeare.

Un repte, conclou, perquè el risc obvi és no estar a l’alçada d’unes lletres monumentals, i amb què Cartes entrarà per la porta gran a l’honorable confraria dels cantautors que abans o després han caigut en la temptació de musicar poemes aliens, des de Serrat fins a Ovidi Montllor, passant per Guillermina Motta, Xavier Ribera, Maria del Mar Bonet, Pi de la Serra, Llach i naturalment Paco Ibáñez. Si se’n surt, és clar. 

Doncs aquest és el projecte a què ha consagrat el confinament, a banda de cuidar del seu fill, diu, i al marge de la dèria que els ha agafat a tants músics –i no músics– per prodigar-se a les xarxes, que és el camí més directe cap a la invisibilitat.