Del Pirineu a l’infern: vint històries

Pau Chica i Marc Bernadas recullen a ‘Cerdans i alturgellencs als camps nazis’ la peripècia dels exiliats republicans que van ser deportats a Maut-hausen, Buchenwald i Ravensbruck. Tretze hi van morir, i a la llista hi figuren les germanes Josefa i Maria Maranges, filles d’Alp i que van sobreviure.

L’alliberament, el 9 de maig del 1945, el va agafar al kommando de Sankt Lambrehct, a 250 quilòmetres de Mauthausen. Hi havia estat destinat el juliol del 1943 per una macabra pirueta del destí –el kommando anterior, una vuitantena d’homes, havia estat executat com a represàlia per haver mantingut relacions sexuals amb les dones del  kommando femení, un crim mereixedor de la pena màxima, segons els estàndards nazis– però per a Bonaventura Aixàs allò va significar probablement la diferència entre la vida i la mort. A Sankt Lambrecht les condicions higièniques i alimentàries eren considerablement millors que al camp mare, i la feina, relativament suportable: gestionar una explotació ramadera, construir cases per als guàrdies de la SS i reparar carreteres.

El cas d’Aixàs, nascut el 1911 i fill de Cal Catarí de la Seu, és absolutament excepcional perquè havia arribat a Mauthausen el 6 d’agost del 1940, amb altres 398 republicans espanyols i en el primer comboi d’aquesta nacionalitat que ingressava al funest camp austríac: dels 7.000 que hi van anar a espetegar, prop del 65% no en van sortir vius. Aixàs, sí, després de passar-hi cinc llarguíssims anys.

No va tenir tanta fortuna Josep Ignasi Solans, fill de Montferrer (1895), que formava també part d’aquell primer comboi republicà. Solans hi va ingressar amb el número de matrícula 3.153, el primer –dubtós honor– que es va assignar a Mauthausen a un deportat espanyol. Com el mateix Aixàs i la majoria dels altres republicans, el seu primer destí va ser la pedrera del camp, amb els 186 esglaons de la infausta escala. Tenia 45 anys, una edat perillosa en el context concentracionari: va acabar traslladat al subcamp de Gusen, que equivalia a una condemna a mort perquè l’esperança de vida era de només tres mesos. Segons la documentació del  camp, Solans va morir-hi el 24 d’agost del 1941, oficialment a causa d’una broncopneumònia.

Doncs bé: les d’Aixàs i Solans són dues de la vintena de peripècies que els historiadors Pau Chica i Marc Bernadas han reconstruït a Cerdans i alturgellencs als camps nazis, que Anem acaba de publicar en una edició cuidadíssima, com és d’altra banda norma de la casa, i que per primera vegada posa nom, cognom i sobretot biografia a la sovint tràgica, fatal trajectòria dels nostres veïns pel sistema concentracionari: tretze dels nostres vint protagonistes d’avui hi van deixar la pell. Com diu Chica, de la majoria d’ells tan sols en constava la referència nominal a les dues bíblies sobre la matèria –Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig, i Libro memorial: los españoles deportados a los campos nazis, de Benito Bermejo. D’altres, ni això.

Hi van anar a espetegar en dues tongades: sobretot, arran de la desfeta francesa del maig del 1940, que va comportar la captura de milers de republicans enrolats als batallons de treball de l’exèrcit gal; la segona, el 1944, quan ja s’intuïa el final de la II Guerra Mundial, en aquest cas acusats de participar en les xarxes d’evasió –com va ser el cas del nostre Antoni Puigdellivol– i en la Resistència, com les cerdanes Josefa i Maria Maranges, les dues úniques dones de la llista, capturades el maig del 1944 a la ciutadella de Perpinyà, deportades immediatament a Ravensbruck i que van tenir el coratge de sobreviure a la marxa de la mort, l’evacuació del camp cap a Bergen Belsen, on van coincidir –per cert– amb Anna Frank, i on van ser finalment alliberades el 15 d’abril del 1945. En van ser repatriades a casa seva, a Osseja. 

L’ajudant de Tarongí, agent de la República, entre els deportats a Mauthausen

Entre els casos que Chica i Bernadas han documentat hi ha el de Josep Sans Sansa (la Seu, 1912-Gusen, 1942), home de trajectòria intensa i finalment tràgica i que ens toca de refiló, perquè durant el 1936 consta com a “servent” a casa de Josep Tarongí, delegat de la República per als afers andorrans, que tenia com a missió més o menys secreta propiciar l’annexió a la –com es veu– no tan idíl·lica República espanyola i que mai no va ser reconegut ni pel bisbe Guitart ni pel Consell General. Cosa lògica amb aquests antecedents. El cas és que Sans, allistat durant la Guerra Civil a l’exèrcit republicà, es va exiliar amb la derrota, va desfilar pels camps de refugiats francesos i va ser enrolat a les companyies de treballadors estrangers que ajudaven l’exèrcit francès a fortificar la frontera amb Alemanya. Va ser capturat el maig del 1940, ingressat primer a un camp de presoners de guerra i després –com a republicà espanyol– deportat a Mauthausen el 7 de juny del 1941: el 20 d’octubre el traslladen a Gusen, i consta als registres que va morir el 4 de gener del 1942 a causa d’una pneumònia. Una trajectòria, en fi, que van repetir bona part dels seus companys de llibre.  Completen, en fi, la nòmina de deportats pirinencs Remigio Morella (la Seu, 1904-Gusen, 1941),  Victorià Córdoba (Asnurri, 1916-Mauthausen, 1944), Josep Sirvent (Músser, 1897-Gusen, 1941), Antonio Vial (la Seu, 1912, Abbeville, ?), Pasqual Gabarrós (Alàs, 1914-Gusen, 1941), Salvador Barnola (Puigcerdà, 1896-Gusen, 1941), Pere Cases (Bescaran, 1902-Gusen, 1941), Josep Pifarré (el Pla de Sant Tirs, 1908-Gusen, 1941), José Azuaga (el Pont de Bar, 1918-Mauthausen, 1943), Francisoc Palau (Alp, 1915-?, 1945),  Fructuós Bullich (Noves de Segre, 1913-Gusen, 1942), Pere Serradell (Fígols, 1914-Gusen, 1942), Emilio García (1914-?) i Rogeli Anglada (Puigcerdà, 1896-?).