Després de la Biennal

Sam Bosque reprèn el mural de la rotonda dels Dos Valires, i Balmaseda exposa els crancs migrants a Barcelona.

Torna el bon temps i això vol dir que tornarem a topar-nos la muralista Sam Bosque enfilada pels murs de la rotonda dels Dos Valires. Hii va pujar la setmana passada, i ja no en baixarà fins després de l’estiu, posem que per Meritxell. Aquest és el termini que s’ha posat per rematar la mare de tots els murals: el va batejar amb el nom de El país el construïm les persones, i ocuparà, diu, tota la superfície útil de l’Scalextric inferior de la rotonda. Una superfície que frega els 1.300 metres quadrats –perquè s’en facin una idea: el triple que la façana de casa Viliella d’Encamp, que va il·luminar l’any passat–, que inclou no només els murs sinó també els baixants i les columnes, i amb què Ordenament Territorial –l’encàrrec és del ministeri, que hi ha destinat un pressupost de 35.000 euros– pretén humanitzar un espai tan poc amable i tan hostil com és aquest bosc de formigó.

Bosque s’hi va posar la tardor passada, i durant els dos mesos que va poder treballar abans que el fred obligués a suspendré la “intervenció” –així és com ella li’n diu, i no mural, i per sota dels 5º s’han de suspendre els treballs, perquè la pintura no s’adhereix bé– va tenir temps d’il·lustrar el mur central, direcció Encamp, amb estampes dels heroics pioners, obrers i enginyers, que als anys 30 es van embarcar en la construcció de la primera xarxa de carreteres i de la central de Fhasa, tots ells de rigorós blanc i negre. Aquestes figures alternen amb els treballadors dels nostres dies, amb els cascos, els arnesos i les armilles reglamentàries, ells ja a tot color, i tots plegats representen les generacions que han aixecat amb les seves mans –i en aquest cas, literalment– l’Andorra d’avui.

Això, dèiem, és el que Bosque va tenir temps de pintar la tardor passada. Ara s’hi ha posat pel que queda del mur, just a la parada d’autobús, on ja es distingeix la silueta d’un vehicle dels anys 40: no s’en facin il·lusions, podria haver sigut perfectament el Fargo de Fontaneda, sí, però no ho és: “Vaig triar el primer autobús que va fer la línia d’Hospitalet, a partir d’una fotografia de Josep Alsina que es conserva a l’Arxiu Nacional, perquè probablement circulava per algun punt no gaire lluny d’aquí i perquè els viatgers que Alsina va retratar sortiran també al mural”.

Al mur li seguiran les columnes i els baixants fins a intervenir, diu, “en tota la superfície útil de la rotonda, tant de pujada com de baixada”. Perquè no es tracta només d’integrar a l’entorn un mur –és a dir, d’un bastidor de dimensions monumentals– sinó d’una escenografia: “La intenció no és que el condutor contempli la contempli, sinó que hi entri”. A diferència, en fi, de l’any passat, amb una Bosque hiperactiva que es va enfilar a la casa Vilalta de la capital per recrear-hi la fira de bestiar de princopis del segle XX; a pasrc del Riu de Canillo, a cal Viliella d’Encamp i al Roc Blanc escaldenc, aquest curs concentrarà tots els esforços a la rotonda dels Dos Valires, i compaginarà aquesta feina amb un nou projecte personal, una sèrie de retrats emmarfcats en finestres de veritat. Però d’això, diu, ja tindrem temps de parlar-ne. De moment, quan passin pels Dos Valires, pitin, pitin, que Bosque ho interpreta com un copet d’ànim a l’esquena.

No són ella ni Balmaseda els únics venecians amb projecte sota el braç: tant Eve Ariza –recordin Murmuri, el 2017– com Fiona Morrison –amb el videoart Two Walks, el 2013– compten aquest curs amb el suport del ministeri de Cultura per a sengles exposicions: Ariza, Food for Thoughts; Morrison, El joc. En tornarem a parlar, és clar.

‘La rutes migratòria’, a la Fundació Lluís Corominas i a París

Balmaseda? Bé, gràcies. I sempre en moviment. Del museu de la terracota de la Bisbal, on al novembre va estrenar La ruta migratòria, al nou espai que la Fundació Lluís Corominas ha obert a Barcelona, on a finals de mes recalarà la instal·lació amb què ha plasmat la seva particular visió (i experiència) del fenomen migratori, a partir del periple que el cranc caribeny, que viu terra endins, emprèn cada primavera per anar a desovar a la platja. S’hi quedarà fins a finals de juliol, immediatament després viatjarà fins a la galeria Must de Gordes, a la Provença, i a l’octubre recalarà a la FIAC, la gran cita de l’art contemporani de París. Territori d’altra banda conegut, perquè Balmaseda ja hi va desfilar amb els cavalls dissecats d’Instal·lats en la contemporaneïtat. Si es veuran mai per aquí, els prop de 3.000 crancs que va modelar i coure un a un i amb què va engudronar un tros de la carretera que uneix les localitats de Trinidad i Cienfuegos, on ell els veia de petit? S’havia parlat de portar-los a SArtalRoc, però no hi ha res de confirmat. Després, ja es veurà, tot i que té entre cella i cella un nou projecte amb bèsties a dintre...