Diari digital d'Andorra Bondia
[Andorra, la Plana, les Asclades, Ponzán, Vernet, Castán, Montauban, Dionisio, Eroles, Roland, CNT, patrulles de control, anarquistes, Entusiastas olvidados, Cristóbal Pons, Guerra Civil
[Andorra, la Plana, les Asclades, Ponzán, Vernet, Castán, Montauban, Dionisio, Eroles, Roland, CNT, patrulles de control, anarquistes, Entusiastas olvidados, Cristóbal Pons, Guerra Civil

Dionisio Eroles: vida i mort d’un anarquista català


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: La Revista

Roland Eroles documenta la fi (andorrana) del cap de les patrulles de control a la rereguarda republicana fins als Fets de Maig del 1937: ho fa a Entusiastas olvidados (Descontrol), volum col·lectiu que segueix la trajectòria d'una trentena de militants anarquistes abans, durant i després dels anys de plom.

De nou amb Dionisio Eroles. Sí, home, el cap del servei d’ordre de la Generalitat durant els primers i caòtics mesos de la Guerra Civil Espanyola, el mesos de plom que les anomenades patrulles de control feien i desfeien a la rereguarda i que van deixar –a Catalunya– 8.360 víctimes mortals, segons els comptes de l’historiador Jordi Albertí a El silencio de las campanas. Els Nanos d’Eroles, es va batejar aquestes patrulles d’obediència anarquista –Dionisio era un destacat dirigent de la CNT: el seu regnat es va acabar just després dels Fets de Maig, quan Esquerra Republicana, els besavis de Junqueras i companyia, van imposar a Catalunya un nou ordre, el seu, i els anarquistes van quedar arraconats definitivament.

Tot això és ben sabut, però si en parlem avui i aquí és perquè resulta que el capítol final de Dionisio –que va sobreviure a la guerra, es va exiliar a França i va desfilar pel camp de concentració de Vernet– transcorre d’una forma entre inquietant i dramàtica al nostre racó de món. Roland Eroles (Andorra la Vella, 1967) l'ha reconstruït en un esbós biogràfic que forma part del volum Entusiastas olvidados, coordinat per l'historiador Miquel Izard, que es presenta demà a La Puça i que recull el periple bèl·lic d’una trentena d’homes i dones abduïts per les idees llibertàries i que per això mateix –diu Roland– van ser doblement derrotats: primer, pels seus companys d’armes antifranquistes, des d’ERC fins al PSUC; després, pels vencedors de la Guerra Civil Espanyola. Derrotats, oblidats i posats pels que fins ara han escrit la història –torna a dir Roland– al costat més sanguinari de la guerra: el dels incontrolats. A ells, als anarquistes, se’ls ha engiponant habitualment el corol·lari de sang i foc de la revolució que va seguir el cop d’Estat franquista, “quan tenien exactament la mateixa responsabilitat que la resta dels partits, ni més ni menys: però com que van perdre la guerra dins de la guerra, els van agafar com a cap de turc”.

Però tornem a Dionisio, amb qui l’uneixen –com deu haver deduït el lector– llaços de sang: el nostre home d’avui era cosí germà del pare de Roland, exiliat de primera hora i que el 1948 es va instal·lar a la capital. Probablement, mai no s’hauria imaginat que, segons els fils que ha pogut estirar Roland, Dionisio va morir probablement el febrer del 1941 a Escaldes: exactament, a la zona del canal de les Asclades, prop de la urbanització de la Plana, diu. De fet, no va morir. El van matar. I no un escamot de la policia franquista, com ha proposat algun historiador sense cap fonament –opina–, sinó molt probablement un grup de correligionaris cenetistes que li anaven al darrere a compte d’una mena de tresor –moniato, en l’argot del moment– que Dionisio havia anat acumulant en els seus temps al capdavant de les patrulles de control: se sap que acostumava a “apartar” part dels diners, or, joies i altres objectes de valor –diu Roland– confiscats als facciosos amb l’argument que era “per al sindicat”, i que els custodiava en un amagatall al jardí de casa –de casa seva, és clar.

Un cadàver a les Asclades i 'moniato', molt de 'moniato'

Aquest moniato és el que perseguien els anarquistes que li anaven al darrere des dels temps de Vernet: hi va anar a espetegar el març del 1940, després que la policia francesa el capturés prop de Montauban, i ja al camp de concentració va tenir topades amb el també confederal Victorio Castán, aragonès i cap militar de cert renom durant la Guerra Civil –havia sigut comandant de la 118a brigada mixta i també de la 25a divisió de l’exèrcit popular, i acabaria ingressant al cèlebre grup Ponzán–. Dionisio va sortir de Vernet el juny del 1940; la gendarmeria, que el tenia fitxat com a “anarquista fanàtic i molt perillós”, li segueix la pista i el febrer següent l’ubica a Andorra, on la seva esposa tenia –es veu– vincles familiars. El cas és que per aquesta mateixa època, en els primers mesos del 1941, també passa per aquí Castán. I que, aquí ve el nus de tota la hipòtesi, Roland ha localitzat al fons del Tribunal de Corts dipositat a l’Arxiu Nacional la visura d’un cadàver trobat a mitjans del 1941 a la zona de les Asclades: un home que no va ser identificat, que havia mort mesos abans de forma violenta i que va ser enterrat al cementiri d’Escaldes.

Roland considera que el cadàver en qüestió podria ser –podria– el de Dionisio, perquè les dates i les dades quadren: després de l’estada andorrana, probablement a l’hotel Paulet, no se’n torna a tenir notícia, i considera que la presència de Castán a Andorra precisament en aquell moment és sospitosa i reveladora. La llàstima és que Castán deixar la militància just després de la II Guerra Mundial, que es va suïcidar el 1983 i que mai no va obrir boca respecte a les seves activitats durant aquest període. Però li queda un cartutx, és clar: localitzar el nínxol on va ser enterrat el cadàver anònim del 1941 i demanar una prova d’ADN per comprovar si és (o no) el de Dionisio. Potser té més fortuna que Claude Benet, que ho va intentar a compte de l’aviador ianqui Charles Peacock encara espera resposta. Però ja ho veurem.

El cas és que Roland ha descartat definitivament les altres dues hipòtesis relacionades amb la desaparició de Dionisio: la policia franquista, diu, encara als anys 50 vigilava la dona i els dos fills, ja retornats a Barcelona, extrem que sembla incompatible amb l’execució extrajudicial apuntada més amunt; i tampoc lliga amb la seva manera de fer agafar els trapaus i, com van fer altres correligionaris, travessar l’Atlàntic per iniciar a Amèrica i amb una identitat falsa una nova vida. Tot apunta, diu, a l’ajust de comptes. I tot, per un motiu tan vil com el moniato: Dionisio el pretenia utilitzar com a pòlissa de vida o, com a mínim, com a moneda de canvi per recuperar la posició perduda a la CNT; els seus commilitons no ho veien així. I a Roland li queda el dubte de si va morir sense cantar i el tresor anarquista continua per tant ocult en algun lloc desconegut, o si el moniato va ser el preu que va pagar perquè deixessin en pau la dona i els nens. Probablement, no ho sabrem mai.

Cristóbal Pons, l'altre ‘entusiasta’ entre nosaltres

Dionisio Eroles no és l’únic anarquista amb capítol andorrà d’Entusiastas olvidados: l’altre és Cristóbal Pons (Menorca, 1907 - Andorra, 1998), militant llibertari de primera hora a qui la sublevació militar agafa a Barcelona: participa en l’assalt a les Drassanes –reconeixia haver mort un capellà que, segons ell, disparava contra la barricada de l’anomenada Bretxa de Sant Pau–, va ser un altre dels derrotats en els fets de Maig, va passar per la 127a brigada mixta i, al front d’Aragó, pel que quedava de la columna Tierra y Libertad, i es va retirar cap a França per la zona de Sant Joan de l’Erm. El 1997 es va instal·lar a Andorra. Pel volum Entusiastas olvidados (Descontrol), coordinat per l'historiador Miquel Izard i d'òbvies simparties llibertàries, hi desfila una trentena de correligionaris d'Eroles i Pons, alguns dels quals -ja hi veuran- de noms ben preomonitoris, des dels periodistes italians Francesco Barbieri i Camilo Berneri, caiguts als Fets de Maig, fins a Justo Bueno, Proudhon Carbó, Jack Bilbo, Ida Mett, Nicolas Lazarevitch, Peadar O'Donnell i Margareth Zimbal. Com diu Roland, l'altra cara de la història, la que sovint no surt als llibres de text o ho fa en notes a peu de pàgina i quasi sempre del costat dels dolents.

 

[Andorra
la Plana
les Asclades
Ponzán
Vernet
Castán
Montauban
Dionisio
Eroles
Roland
CNT
patrulles de control
anarquistes
Entusiastas olvidados
Cristóbal Pons
Guerra Civil
La teva puntuació: 5. Número de vots: 167
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic