Domènech i Montaner: dos enigmes

Dilmé exhuma les fitxes andorranes del projecte sobre el romànic pirinenc que el pare del modernisme va deixar al calaix.

Fa mesos, per no dir anys, que Enric Dilmé ens ensenya a mirar cap amunt i cap enrere. Cap amunt, perquè aprenguem a valorar el llegat arquitectònic de la segona meitat del segle XX i no tornin a passar fenòmens paranormals com l’enderrocament de Casal i Vall. Així és com ens ha descobert el rastre andorrà d’Escorsa, Sostres, Llimona, Margarit, Fisac i Bohigas, entre molts altres. Cap enrere, perquè ell és qui ha reconstruït amb més precisió el periple nostrat de patums de l’arquitectura com Puig i Cadafalch –posant entre interrogants obres que tradicionalment se li havien atribuït, com l’hotel Valira– i Ricardo Bofill, que a més del santuari de Meritxell va estar a punt d’aixecar un visionari i monumental complex turístic a la Comella.

Si en tornem a parlar és avui per culpa de Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 1850-1926), pare del modernisme, autor del Palau de la Música Catalana i de l’hospital de Sant Pau i mestre, entre d’altres, de Gaudí, del mateix Puig i Cadafalch i de Cèsar Martinell. Diguem-ho ja d’entrada: Domènech i Montaner no va projectar cap edifici per aquí dalt, a diferència de Puig i Cadafalch –que va dirigir la reforma de la façana principal de Sant Esteve– però en canvi va ser el primer de tots que es va fixar en el romànic pirinenc, inclòs el nostrs. Abans fins i tot que Puig i Cadafalch, que es va endur la glòria mediàtica amb L’arquitectura romànica a Catalunya, obra publicada entre el 1909 i el 1911 que va establir el cànon romànic.

Puig i Cadafalch va tenir més vista i va ser més ràpid, però el cert és que Domènech i Montaner s’havia embarcat anys abans en un projecte similar, que havia arrencat el 1901 i que va abandonar el 1909, quan va comprovar no només que li havien copiat la idea sinó que se li havien avançat. Però bona part de la feina ja l’havia fet: una col·lecció de prop de 400 fitxes que s’han conservat al Col·legi d’arquitectes de Catalunya i entre les quals hi ha les set que va dedicar a les esglésies parroquials del nostre racó de món, amb l’afegit de Santa Coloma i sense comptar-hi –som als anys 10 del segle XX– l’escaldenca de Sant Pere màrtir. I aquest preciós i fins ara inèdit material és el que ha exhumat Dilmé en un suculent article –Domènech i Montaner i Andorra– que acaba de penjar al seu blog.

Santa Coloma i Santa Eulàlia

Les fitxes són molt esquemàtiques, i consisteixen “en la simple referència bibliogràfica, amb el nom en llatí de la parròquia i l’actual entre parèntesi”. Amb dues notables excepcions, Santa Eulàlia d’Encamp i Santa Coloma, que inclouen –diu Dilmé– croquis i comentaris arquitectònics a llapis i no gaire intel·ligibles. D’aquesta última en diu exactamet això: “Campanar d’ampits rodons y de sillarejo bast, ben aparellat. Claus de mamposteria”. De Santa Eulàlia en descriu succintament el “campanar de tres pisos de finestres dobles de mamposteria bona y (...) sillarejos en el campanar”.

No és gaire, la veritat, i menys si tenim en compte que bona part de les fitxes que integren el catàleg inclouen la planimetria de l’edfici en qüestió, així com la planta, l’alçat i perspectives, amb il·lustracions també dels ornaments. I fotografies que ell mateix feia in situ. La sèrie andorrana només en conserva una, la de Santa Eulàlia, que clarament –diu Dilmé– “va servir per fer l’apunt bibliogràfic”. El dubte raonable és si Domènech i Montaner va incloure Andorra en els seus safaris romànics, o si va prendre aquests apunts d’oïdes, a partir de fotografies fetes per altres com probablement sigui la de Santa Eulàlia.

Dilmé és prudent i adverteix que no hi ha constància que l’arquitecte català s’enfilés mai per aquí dalt. Com a mínim, al primer decenni del segle XX, que és quan va recollir la major part del material per al que havia de ser la seva obra magna sobre el romànic. I tampoc se sap que vingués després. Especula, això sí, Dilmé amb la possibilitat que Domènech i Montaner s’inspirés en les il·lustracions d’Antoni Samarra (Ponts, 1886-1914), pintor i escultor lleidatà amb qui va col·laborar en la construcció del Palau de la Música i en la reforma del castell de Santa Florentina i que el 1908, exactament, va fer un viatge per la Noguera, l’Alt Urgell i Andorra amb la finalitat de documentar-ne el romànic local: “No seria forassenyat pensar que mentre treballaven plegats l’arquitecte li demanés referències i dibuixos del romànic que havia visitat al Pirineu”, aventura Dilmé. “Aquesta hipòtesi no la podem confirmar perquè per aquells anys abandonà per sempre més l’Obra, com ell la denominava.”

Així que dos enigmes pel preu d’un: va venir mai, Domènech i Montaner? I la resta de l’obra andorrana de Samarra?