El 2021, Rubio per duplicat

El novel·lista lauredià publicarà al febrer ‘Bestiari andorrà’ i passat l’estiu ‘Morts, qui us ha mort?’, que reconstrueix l’execució del 1943.

Feia cinc anys, cinc, des de L’altre costat del mirall, que Iñaki Rubio no s’enfilava en aquestes pàgines amb novetat sota el braç. Doncs l’espera ha valgut la pena perquè ara ho fa per partida doble: d’una banda, amb el Bestiari andorrà, que publicarà al febrer de l’any que ve amb Pagès; i de l’altra, amb Morts, qui us ha mort?, que reconstrueix la passió de Pere Areny de cal Gastó de Ransol.

Ja saben: el fratricida condemnat a mort i afusellat el 18 d’octubre del 1943, immediatament després de la lectura de la sentència que va tenir lloc a la plaça Benlloch i que Valentí Claverol va retratar en una tètrica fotografia convertida en icona. Va ser el  nostre últim condemnat a la pena capital, i Antoni Morell –qui, si no?– ja va convertir aquest funest episodi en matèria literària a Set lletanies de mort, el títol fundacional de la novel·la andosina.

Doncs bé, Rubio hi torna per explicar-lo des d’una perspectiva quasi periodística, perquè el que ha intentat és reconstruir l’episodi cenyint-se als fets documentats i als personatges que desfilen per la imatge de Claverol: batlles, consellers, notaris, mossens, policies, veïns i, naturalment, el pobre Pere, un home que tothom sabia que tenia les facultats mentals pertorbades i per qui ningú va tenir el valor ni la compassió de demanar pietat. Només que una veu s’hagués alçat sol·licitant clemència en la lectura de la sentència i se li hagués commutat la pena de mort per la presó a perpetuïtat. No va ser el cas i com és ben sabut l’home va acabar lligat a un pal i afusellat al cementiri vell de la capital.

On no arriba la documentació sobre el cas que ha pogut consultar –i que li ha facilitat Jordi Mas, descendent del reu que ha reclamat repetidament la revisió del cas– hi ha posat alguna cullerada de ficció. La mínima, diu, perquè no és pròpiament una novel·la. I és aquí on rau precisament la diferència principal amb les Set lletanies, que s’inspira en l’episodi per crear una metàfora literària i que Morell mai no va pretendre passar per la veritat històrica. A Rubio, en fi, el que li interessa és retratar el microcosmos que era l’Andorra del 1943, la brutalitat judicial que emana del procés, i la soledat còsmica de l’últim condemnat.

Ficció, antropologia, humor

Doncs això serà, més o menys, Morts, qui us ha mort?, i una de les claus de la novel·la rau en aquest us que tuneja el tradicional “Mort qui t’ha mort” amb què el batlle de torn interpel·lava –tres vegades, tres!– els difunts per descartar un possible homicidi. El Bestiari andorrà arribarà primer, ja s’ha dit. Rubio ha obtingut amb aquest projecte la segona beca de creació literària que convoca el ministeri de Cultura, i pretén construir un “mosaic” a partir d’una desena de personatges arquetípics de l’Andorra contemporània, des del runner que ha convertit la pràctica obsessiva de l’esport en una nova religió –i ho diu Rubio, ciclista consumat– a l’home de mitjana edat que fa un pensament i ho deixa tot enrere per viure una segona joventut. Falsa, naturalment, perquè les segones parts acostumen a derivar en paròdia com sap qualsevol que ho hagi tastat.

El Bestiari de Rubio no té res a veure amb els repertoris fantàstics medievals, ni tampoc amb sensacionals epígons contemporanis com Perucho o Cunqueiro. Es troba a mig camí entre l’antropologia recreativa i el relat de ficció que assaja habitualment al seu blog, amb unes dosi homeopàtiques del particular humor que gasta l’autor. Hi ha algun antecedent entre nosaltres –pensin en Passaport sense nom, del mateix Morell, i en La selva moral, de Villaró– però si en volen un tastet, el trobaran en dos relats que Villatoro va incloure a Escriure Andorra i que formen part de la tropa del Bestiari: El cas del pessebre de Canillo i La rotonda impossible.

La nova de Villaró, al setembre

Diu que el 1997, quan era arxiver de la Seu, la vídua d’un humil paleta amb la dèria col·leccionista hi va dipositar el dietari d’un tal Ulrich von Wilamövitz, botànic, violinista i militar prussià que va participar en la primera guerra carlina i que va tenir un protagonisme destacat en els brutals episodis que van tenir lloc en aquesta banda del Pirineu la primavera del 1837. Un fill de la Il·lustració, en la línia de Humboldt, que a més es va fer acompanyar en el periple pirinenc per un grapat de personatges singulars, alguns de rigorosament històrics com el brigadier Porredon, més conegut com el Ros d’Eroles, i el príncep Lichnowsky, i d’altres, estupendes mistificacions com el pare Cebrià, monjo montserratí fugit del santuari català i obert homenatge onomàstic al polígraf alturgellenc, i Mary Eyre, reportera de guerra avant la lettre enviada per aquí dalt pel Pennsylvania Enquire per cobrir l’exòtica carlinada i que pren el nom de l’autora de Over the Pyrenees into Spain (1865).

Aquests són els protes de La companyia nòrdica, la novel·la que fa onze en la bibliografia d’Albert Villaró i que arribarà a les llibreries just després de l’estiu. D’aquest, no del que ve com el Morts, qui us  ha mort? Com la pròxima de Rubio, La companyia nòrdica es va endur la primera convocatòria de la beca a la creació literària, i el millor que se’n pot dir, abans de llegir-la, és que no té res a veure ni amb la trilogia negra de Boix el Vidu, ni amb la novel·la històrica (L’any dels francs), ni amb la sèrie ucrònica iniciada amb Els ambaixadors. Segons l’autor, tasta el gènere fantàstic a l’estil Perucho, i podria estar per aquest motiu vagament emparentada amb La selva moral. En dos mesos, la resposta.