Diari digital d'Andorra Bondia
La cantant britànica debutava ahir al país; no hi havia tocat mai en prop de mig segle de carrera.
La cantant britànica debutava ahir al país; no hi havia tocat mai en prop de mig segle de carrera.
Jane, 'moi non plus'
Jane, 'moi non plus'
Jane, 'moi non plus'
Jane, 'moi non plus'
Jane, 'moi non plus'
Jane, 'moi non plus'
Jane, 'moi non plus'
Jane, 'moi non plus'

El 68, embolicadet amb cel·lofana


Escrit per: 
A. L. / Foto: Jonathan Gil

Jane Birkin va omplir anit el Prat del Roure amb la versió simfònica del repertori de Serge Gainsbourg.

Tot va agafant un aire tan terminal que potser no és casualitat que trapassi Bertolucci, pur 68, tornem a veure, ai, El último emperador, vingui Jane Birkin al costat de casa i a la primera de canvi –bé, a la tercera– es posi a cantar Depression au dessus du jardin. Glups. I això que veníem avisats perquè va arrencar amb Lost Song... Mare meva: “Dans la jungle/ De nos amours éperdues./ Notre émotion s’est perdue...” I anar fent.

Val que Le symphonique no pretén ser un cant al temps passat i tota la pesca. La mateixa Birkin ho deia l’altre dia a la competència: “No tinc temps per a la nostàlgia.” Però ja veuen que és difícil, per no dir impossible, no posar-se sentimental i sentir-se per una estoneta una mica Chopin. En fi, que Jane i Serge, Birkin i Gainsbourg, i això que ell porta més de dos decennis mort, van omplir anit les prop de 800 localitats del Prat del Roure en el debut de la britànica per aquí baix. 

No havia vingut mai, però és que mai. Així que ha esperat als 72 per estrenar-se. Això sí: amb un espectacle portentós, i acompanyant les cançonetes que li va escriure l’home amb qui va compartir vida, escàndols i escenaris entre el 1969 i el 1981 amb la cinquantena de músics de la Simfònica de Perpinyà i el piano del mestre Nobuyuki Nakajima, el culpable dels arranjaments.

Ella n’està encantada, però això ho donàvem per descomptat, i diu que a Gainsbourg, que tenia una dèria clàssica –només cal que escoltin Depression, i comprovaran que era una mica més que una dèria– li hauria agradat. I sap del que parla, és clar. L’experiment funciona: embolicats en cel·lofana simfònica, temes com Baby Alone in Babylone, Ballade de Johnny Jane, Valse de Melody, Pull marine i Jane B, adquireixen un aire pelet grandiloqüent, sumptuós –així ho diu ella–, com de mansió una mica decadent -només una miqueta- de vella glòria de Hollywood, que potser té poc a veure amb la vocació canalla de Gainsbourg però que és un bon lloc, o un bon repertori, per deixar-s’hi caure una nit com la d’ahir. I amb un pintoresc toc jazzy que la Simfònica va explotar per exemple a Fuir le bonheur de peur. Que dic, bo: sensacional.

Birkin, en fi, va comparèixer amb vestit jaqueta negre, camisa blanca i una veueta en ocasions finíssima però que, si tancaves els ulls, fàcilment et transportava al que devien ser els primers, lisèrgics i eròtics 70. Si hem de fer cas al YouTube, és clar. Ara és una padrina que s’ocupa del fill de la seva filla gran, morta fa cinc anys, i que esprem les brases d’un amor que semblava impossible que s’acabés mai i que va durar exactament onze anys. I que no es queixin perquè Beigbeder, recordin, deia que només en dura tres. No va cantar Je t’aime, és clar. Ella, no. Però la va taral·lejar cap a dintre la platea sencera a la tanda de bisos i amb simfònica de fons. Fins i tot hi havia una arpa. Què més se li pot demanar a una inhòspita nit de tardor?

Andorra
escaldes
concert
Jane
Birkin
Prat del Roure
Gainsbourg
Número de vots: 177
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic