El Bici Lab comença a pedalar

La capital estrena un espai de 1.700 metres quadrats consagrats a la col·lecció Riberaygua amb una museologia inèdita entre nosaltres. 

Diu que la bicicleta plegable és un invent militar. Que algun èmul de Q, l’inventor de gadgets de James Bond, va tenir l’ocurrència de plegar literalment una andròmina de dues rodes per poder-la acoblar a l’equipament amb què els comandos saltaven en paracaiguda al camp de batalla. Sona a professor Franz de Copenhaguen, però la història és rigorosament certa. Com a mínim, això és el que explica Edu Tarrés, flamant cap del Bici Lab Andorra, en endavant BLA, el nou museu de la bicicleta que quatre anys després va obrir ahir les portes als baixos de la plaça Lídia Armengol: un espai de 1.700 metres quadrats –l’espai museístic més gran del país, com li agrada dir a la cònsol, Conxita Marsol– distribuïts en planta baixa i soterrani i destinat a exhibir la monumental col·lecció Riberaygua, una de les tres col·leccions de bicicletes antigues més importants del món, en paraules de Marsol, i en què el Comú ha invertit 1,7 milions d’euros. La col·lecció Riberyagua n’és el rovell de l’ou, el principi i la fi, però també l’“excusa” per transcendir el museu convencional, entès com a contenidor de peces, per parlar d’un seguit de conceptes associats al món de la bicicleta, des de la salut i el medi ambient a la tecnologia i els estils de vida. I amb un objectiu clar, diu Josep Maria Herms, director creatiu de Playmedia, l’empresa catalana que ha concebut l’espai: generar experiències que el visitant s’endugui. De seguida veurem com ho pensa fer.

Aquests 1,7 milions consituteixen una quantitat amb escassos –per no dir cap– antecedent entre els nostres equipaments culturals i, diguem-ho ja d’entrada, es percep en cada centímetre de l’equipament, concebut en gran i destinat, en paraules de Marsol, a convertir-se en un atractiu turístic per a la capital i el país, i a la vegada en element aglutinador del ciclisme nacional, “perquè el Bici Lab no es pot quedar dintre d’aquestes parets, ha de sortir al carrer i obrir les portes a clubs, associacions, ciclistes i federació”.

Però tornem a les bicicletes plegables del començament. Al BLA n’hi ha tres peces magnífiques: una fabricada el 1936 per a l’exèrcit britànic per la companyia Birmingham Small Arms Company, una Bianchi italiana del 1939, i una Peugeot francesa de la I Guerra Mundial. Val a dir que l’ús militar de les bicicletes va estar a punt de convertir-se en la primera exposició temporal del BLA. Al final es va optar per consens, diu Herms, per estrenar la sala temporal amb una mostra sota el lema La dona i la bicicleta, claríssim tribut al nou dogma contemporani que ho ha de passar tot pel sedàs de gènere. I consti que La dona i la bicicleta és una mostra estupenda –i gratuïta, a diferència de la col·lecció permanent, 5 euros l’entrada– on coneixem els casos de dones que van utilitzar les dues rodes per obrir-se camí a la vida, a la política i a l’esport d’elit, des d’Anne Londonderry, que el 1895 es va convertir en la primera dona que donava la volta al món en bicicleta, és clar, fins a la basca Joane Somarriba, tres vegades campiona del Tour i dues del Giro. A l’audiovisual que complementa l’exposició hi dona testimoni Ariadna Tudel, la nostra primera i fins a la data única ciclista professional.

Però el fet diferencial del BLA és la col·lecció permanent, que exposa joies com una casa de pagès, com ara la reconstrucció de la Vincicleta, el prototip esbossat el 1493 per Lleonard al Codex Atlanticus. Hi ha també la primera draisina, projectada per Karl Von DRais el 18187 i que encara no tenia ni pedals, ni frens ni molt menys cadena, i artefactes impossibles com el tàndem monoroda Pirzer del 1869: la roda feia 2,5 metres de diàmetre (ostenta l’honorable rècord de ser la bicicleta més alta mai dissenyada) i els “conductors” es col·locaven a banda i banda de la roda central. Però la cirereta del pastís són els gadgets tecnològics que emboliquen el caramel. És a dir, les bicis. Atenció sobretot als tres simuladors, que permeten el visitant, diu Tarrés, experimentar el que se sent pujant un port de primera categoria com és el de Beixalís, i pel costat d’Encamp, atenció, però també un descens pel Bike Park o en BTT. Hi ha pantalles tàctils, però això ja no és cap novetat, un parell de robots que expliquen les noves tecnologies aplicades al món de la bicicleta, i ulleres de realitat virtual en què apareix un metge especialitzat en medecina cardiovascular per explicar-nos les virtuts de practicar esport i, atenció de nou, Purito Rodríguez.

Diu Herms, en fi, que no hi ha res de semblant en 600 quilòmetres de la rodona, i ni un de sol a tot el món consagrat en exclusiva a la bicicleta. És possible. Però els asseguro que per aquí dalt no hem vist mai res d’igual, i que el Bici Lab no se l’acabaran en una visita. Ni en dues. De moment hi ha 88 peces exposades, i la col·lecció Riberaygua sobrepassa les 300. Aprofitin que aquesta setmana l’entrada és gratuïta. I s’encomana, estan avisats: jo en vaig sortir amb els tres últims números de Volata a la motxilla.