El cabell: l’altre cordó umbilical

Rosa Mujal estrena l’espai expositiu d’Anyós Park amb una reflexió sobre els límits de la maternitat.

Diu Rosa Mujal que tot ve d’un somni: un nen que es passava tot el dia enganxat a la seva mare. Enganxat a la llarga cabellera de la seva mare. Tot el dia, totes les setmanes, tots els mesos i tots els anys, perquè el nen es va anar fent gran però continuava agafat en aquells cabells d’or. Tot anava bé fins que va arribar el dia que, per a sorpresa del fill, aquella frondosa, espessa mata havia quedat reduïda a un finíssim cabdellet format per tres únics cabells blancs: la mare s’havia fet gran. Més que gran, vella, diguem-ho clarament. I llavors va ser ell qui es va deixar créixer els cabells perquè fos la mare, ara padrina, qui s’hi pogués arrapar, en una emocionant però inquietant inversió de papers que prefigura la mort però que Mujal interpreta des d’una perspectiva eminentment constructiva: “El que seria trist és que no hi hagués cabells on agafar-se.”

Aquesta és la sensacional història que Girasol Blanco, improbable nom de la poeta ordinenca que acompanya Mujal en aquesta nova aventura, va posar negre sobre blanc i que és a la base de Dels meus cabells agafes la vida, la mostra amb què Mujal estrena el nou espai expositiu d’Anyós Park, al vestíbul del complex hoteler, i que es pot visitar fins al 30 d’abril.

Insisteix que no ha tractat d’il·lustrar aquesta mena de paràbola sinó de conceptualizar-la, i el que veiem a Anyós Park és només l’esbós –una vintena de peces de petit i petitíssim format– del que ha de ser aquest projecte quan maduri: dues instal·lacions de grans dimensions en què –avança Mujal– “convidarem els espectadors a explicar quin és el vincle que tenen amb els seus fills, i si han pogut tallar aquest cordó umbilical metafòric que, en el meu somni, es manté fins a la vellesa i que, com l’energia, no es crea ni es destrueix: es transforma”. I madurarà a finals d’any.

Mujal parteix òbviament de la seva experiència com a mare –de fet, la seva filla, Valentina, és la nena que s’arrapa als cabells de la protagonista– però adverteix que no s’ha d’entendre com una reflexió sobre la maternitat des de la perspectiva femenina sinó sobre el fet “enorme” que constitueix crear una vida, que pot arribar a ser paralitzant com poden experimentar –gràcies, gràcies– tant mares com pares: “Però jo parlo òbviament des de la meva perspectiva”.

Amb tot aquest desplegament de mares, filles i també de fetus, el que pretén Mujal és rebel·lar-se contra aquesta mena de precepte contemporani que ens insta a tallar el cordó umbilical que ens uneix als nostres fills. O als nostres pares, és clar. Amb paradoxa inclosa: “En realitat conec poca gent que hagi aconseguit tallar-lo. I amb resultats nefastos”.

Tot plegat ho ha plasmat en una sèrie d’aquarel·les que juguen amb la idea del fil, el cordó, els cabells i les costures, i que combinen el collage, el transfer i el pa d’or, amb lloc destacat per als fragments bíblics que toquen la creació i que l’autora ha integrat als quadres.

Una raríssima oportunitat, en fi, de (re)descobrir Mujal, que es prodiga tan poc que l’última individual –aquelles visions al microscopi de l’anatomia humana que va reunir a Intimitats– es remunta al 2008.

I per acabar, una advertència: si tenen la fortuna de ser pares (o mares), en sortiran amb l’ànim encongit. Ella diu que no, però tot plegat fa una mica de pena. Molta, de fet: s’imaginen el dia que vostès ja no hi siguin, i el seu fill es quedi definitivament sol, sense ni tan sols el floquet de tres fils a què agafar-se? Glups.