Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Escaldes, escultures, Vivand, caramel, bandera, Jenkell, Gelabert, Artalroc
Andorra, Escaldes, escultures, Vivand, caramel, bandera, Jenkell, Gelabert, Artalroc

El caramel pot ser un signe d’identitat del país, sosté la ministra Gelabert


Escrit per: 
A. Luengo / Jenkell i la ministra Gelabert van visitar ahir els caramels desplegats al llarg de Carlemany; s’hi quedaran fins a l’11 de setembre (Foto: Jonathan Gil).

Descarta comprar obres de forma sistemàtica i no ha decidit el destí del ‘bonbon’ de Jenkell, adquirit per 15.000 euros.

El caramel de Laurence Jenkell, una altra vegada. El que l’escultora francesa ha tunejat amb la bandera andorrana i que obre –o conclou– l’exposició que fins a l’11 de setembre li consagren Artalroc i Vivand. Segur que ja hi han vist la quinzena de caramels més que s’estenen Carlemany amunt: Etiòpia, Brasil, Japó, Argentina, Itàlia, Gran Bretanya, Xina, Mèxic, França, Espanya, Portugal, Rússia, Alemanya, Israel, Indonèsia i, és clar, el nostre. Tocava demanar-li a la ministra, Olga Gelabert, els motius pels quals s’ha adquirit la peça andorrana. Potser perquè el departament té la intenció d’iniciar una col·lecció d’art contemporani i comprarà una obra de cada artista que en endavant desfili per Artalroc? “Ja ens agradaria, ja, però de forma sistemàtica no ens ho podem permetre”. Llavors?

L’explicació és molt més elemental: considera Gelabert que el caramel andorrà podria convertir-se per motius obvis en “signe d’identitat” del país, i com que es va aconseguir una rebaixa substancial del preu de mercat –dels 60.000 euros inicials fins als 15.000 que finalment es van abonar– va creure oportú tancar l’operació, “sobretot tenint en compte que Jenkell està adquirint cada vegada més prestigi”. I així va ser. El que no és tan clar és el destí definitiu de l’obra: a Artalroc s’hi quedarà només fins a l’11 de setembre. Inicialment es va pensar en la rotonda de la duana, però com que tot plegat té una decidida vocació turística –cosa ben legítima, però per això ja tenim Andorra Turisme: mirin el Cirque du Soleil– “a la gent el que li agradarà és fer-s’hi fotografies, i una rotonda no sembla el lloc més adequat”. Així que serà una plaça, diu, o com a mínim un espai peatonal i transitat. La Rotonda ja té inquilins, i ben il·lustres –el rellotge tou de Dalí i el tòtem de Gaset– així que... Coprínceps, potser? O el xamfrà del Núvol... si és que s’acaba construint, és clar?

Aliena a tot això, Jenkell (Bourges, 1965) va passar ahir al migdia revista als caramels embolicats –bonbon wrapping és el nom que ella els dona– plantats a Carlemany, i al vespre va inaugurar l’exposició d’Artalroc. Es veu que la cosa ve de quan era petita: de la frustració de no poder cruspir-se tots els caramels que volia. Així que “ho he compensat creant caramels fins a l’infinit”, diu. Els primers eren de veritat, de menjar: els enganxava a la tela o els posava dintre de caixeta de plexiglàs transparent, com si fossin espècimens d’una col·lecció. Va ser manipulant el plexiglàs, diu, “que instintivament hi vaig aplicar la torsió característica del paper d’embolicar”. La cosa va anar creixent fins a les proporcions de l’obra a la via pública –dos metres d’alçada, sense comptar la peanya– i a més del plexiglàs es va atrevir amb materials com l’alumini, el marbre, el bronze i el polièster.

Que consti que Jenkell fuig del discurs rebuscat i no té manies a admetre que el que li interessa és sobretot el caramel com a objecte de “torsió”, que és la paraula clau i la que més repeteix. Ras i curt: el manyoc que queda després d’embolicar-lo (o desembolicar-lo). El resultat és a la vegada una forma “molt voluptuosa, molt simple i molt potent”, diu. Tant, que tothom s’hi sent concernit “perquè tothom, a tot el món, té algun record, alguna experiència relacionada amb els caramels”. No hi busquem, adverteix el comissari, Henri Périer –el de la Biennal de Venècia l’any de Balmaseda i també el de Roqué, recorden?– cap intenció política, ni cap crítica social, ni agressivitat de cap mena: “Plató ja deia que la bellesa és l’esplendor de la veritat, i els caramels de Jenkell són en aquest sentit una autèntica obra d’art”. I un epígon, diu, del Nou Realisme francès dels anys 60 –Klein, Arman, Deschamps, Cesar i els affichistes– que va fer de l’“apropiació” –d’un cel blau, d’un cotxe vell, d’un objecte trobat al carrer– el concepte central del moviment: segons aquesta línia argumental, ella s’ha apropiat del caramel fins al punt –augura Périer– “que és molt probable que en endavant, cada vegada que en veieu un penseu en els caramels de Jenkell. Com els gira-sols de Van Gogh, salvant naturalment les distàncies”.

Doncs ja ho saben. I que l’arbre no els impedeixi veure el bosc: a Artalroc, a més de caramelets de polièster, n’hi ha d’alumini i de marbre, amb el cos en forma de senyora –i el missatge subliminal és, no ho sé, perillós: la senyora, és un caramel?– i, atenció, una nevera i un contenidor d’escombraries, tots dos d’alumini, sotmesos a la (diguem-ne) torsió de Jenkell, que ofereixen, diu, una certa crítica del consumisme ambiental i que suposen, en qualsevol cas, una variant inesperada i fins i tot interessant de la decorativa i abanderada inanitat anterior.

La col·lecció de la Biennal, dispersa

La política d’adquisicions del ministeri, com admet la mateixa Gelabert, no sembla tenir un criteri definit. De fet, fins a l’edició dels 2015, les bases del concurs per a la Biennal de Venècia no establien l’obligació dels artistes seleccionats de cedir l’obra al ministeri. Així que tant Francisco Sánchez com Helena Guàrdia, Sam Bosque, Fiona Morrison i Javier Balmaseda conserven la propietat de l’obra amb què van concórrer a la Biennal. Les coses van canviar segons la ministra el 2015, l’any de Joan Xandri i Agustí Roqué, les obres dels quals –com els murmuris d’Eve Ariza– sí que formen o formaran part de les (diguem-ne) col·leccions d’art estatals. S’ha de dir que Ariza ha estat la primera veneciana que ha disposat d’un pressupost tancat –20.000 euros, segons va informar el ministeri– per a la producció de l’obra. Abans que ella, cada artista avançava tant la feina com el material, i passava després les factures corresponents. I fins a un cert límit. Una falta de previsió, en fi, que ha impedit que el ministeri disposi de la col·lecció sencera de les obres de la Biennal, embrió d’una hipotètica col·lecció d’art contemporània d’autor nacional. De totes formes, tampoc no hi hauria lloc on exposar-la...

Andorra
escaldes
escultures
vivand
caramel
bandera
Jenkell
Gelabert
artalroc
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic