El català, més propi i menys matern

La llengua oficial és majoritària a l’Administració, bancs i feina; el castellà, a grans magatzems, bars i restaurants.

No ens posem dramàtics: el català continua sent la llengua “més utilitzada” al nostre país, com de fet ho ha sigut en totes les enquestes sobre usos i coneixements lingüístics del CRES excepte en les del 2004 i el 2009. L’“indicador d’ús” s’enfilava la tardor del 2018, quan es va fer l’última enquesta, fins al 3,2 (sobre 5), dues dècimes per sobre del castellà. Exactament com fa quatre anys. És clar que també n’hi ha una de calenta: l’indicador “de coneixement” revela que el castellà ha crescut una dècima els últims quatre anys, de 9,2 a 9,3 (sobre 10), i que el català no només no retalla distàncies, sinó que les incrementa: l’indicador passa en aquest mateix període de 8,1 a un 8 pelat. Combinats tots dos, el d’ús i el de coneixements, surt l’anomenat indicador lingüístic, que retrata la posició relativa de cada llengua en un moment donat: i aquí el titular és que el català baixa 0,9 dècimes i amb un 56,8% se situa lleugerament per sota del castellà, en primera posició amb un 57,6%. Quatre anys enrere la situació era exactament la inversa.

Doncs aquest indicador lingüístic és la dada a la qual es va agafar ahir la ministra de Cultura per afirmar que el departament posarà “tots els recursos” per “revertir” aquesta tendència a la baixa: es tracta, diu Sílvia Riva, d’aconseguir que l’indicador lingüístic del català estigui per sobre del castellà: “Volem posar-hi fil a l’agulla perquè és un objectiu assolible”. I perquè així sigui, el servei de Política Lingüística presentarà ben aviat una campanya de sensibilització per fomentar l’ús del català en l’atenció al públic, i estudiarà junt amb el ministeri de Salut com es pot incrementar aquest mateix ús a l’hospital i als centres d’atenció primària, on se n’ha constatat un ús sorprenentment baix.

Aquests són els valors absoluts, és clar. Però convé baixar al detall per comprovar quina és la situació del català (i del castellà) a peu de carrer. D’entrada, una constatació enormement curiosa: el castellà continua sent la “llengua materna” majoritària: així ho declara el 43,2% dels enquestats –742, per cert, i tots majors de 14 anys. Sis dècimes menys que el 2014. Els que diuen que el català és la seva llengua materna cauen quatre punts, del 39,5% al 35,7%. Era previsible, es diran. El sorprenent és que, en aparent contradicció amb aquestes dades, el nombre d’enquestats que considera el català com a “llengua pròpia” guanya deu punts respecte del 2014 i s’enfila fins al 45,9%, a considerable distància del castellà (42,6%).

I anem al carrer. L’enquesta confirma en aquest punt el que qualsevol ciutadà pot intuir a partir de l’experiència diària. El català és la llengua que predomina a l’anomenat “món socioeconòmic” (bancs, gestories, assegurances), amb un estratosfèric 78,3% i a anys llum del castellà (9,3%). La situació és similar a l’administració pública, on el català és àmpliament majoritari (62,2%) i on el segon lloc és per a les situacions bilingües que combinen el català i el castellà (31,5%). Aquest patró es reprodueix, ja més atenuat, al “metge generalista” (66% i 27%), a la “botiga” (40% i 32%) i la “feina” (33% i 24%). Però la situació és exactament la inversa, amb el castellà destacadíssim, a la perruqueria, l’autobús, bars, discoteques, restaurants i, atenció, grans magatzems.

Té també interès el que l’enquesta anomena “usos lingüístics a casa”, perquè retrata el nombre de llars catalanoparlants (29,3%, quatre punts menys que el 2014), castellanoparlants (24,4%, 2,5 punts menys) i bilingües en català i castellà (16,8%, cinc punts més). Sense sortir de l’àmbit domèstic, a la “parella” li parla el 47,9% en castellà, el 43,4% en català, l’11,4%, en portuguès, i el 8,8%, en francès, mentre que el català és majoritari a l’hora de relacionar-se amb els fills (un 55,3%, davant del 39,3% en castellà) i entre els fills (el 61,7%, davant del 37,7% en castellà). Fruit, conclou l’estudi de forma més que previsible, que la competència lingüística en català és més alta entre les persones nascudes i escolaritzades a Andorra, les que tenen entre 15 i 24 anys, i els que hi porten més de vint anys de residència.

I arribem al punt que previsiblement generarà més picors: el canvi de llengua quan un interlocutor comença la conversa en català i l’altre respon en castellà. El 75% dels enquestats la continua en castellà i el 19%  en català. Però les respostes realment pintoresques són les dels que afirmen no dirigir-se “mai” a ningú en català (quasi l’11%) i les dels que davant d’una situació com la descrita renuncien simplement a conversar i se’n van (l’1%).