Diari digital d'Andorra Bondia
El Consell Revolucionari Provisional sorgit del cop de desembre de 1881, i que no va cedir el poder fins al Tractat del pont dels Escalls, el juny següent; el segle XIX és segons Villaró un dels buits més clamorosos en la nostra historiografia.
El Consell Revolucionari Provisional sorgit del cop de desembre de 1881, i que no va cedir el poder fins al Tractat del pont dels Escalls, el juny següent; el segle XIX és segons Villaró un dels buits més clamorosos en la nostra historiografia.

El Cehip vol ordenar el caos (historiogràfic)


Escrit per: 
A. Luengo / Il·lustració: gravat de Greniers sobre un dibuix de Louis Dunki.

La nova secció de l’IEA pretén orientar la investigació històrica i crear un portal, una col·lecció de textos i un anuari.

Ho va verbalitzar Xus Lluelles a la jornada de debat sobre la investigació històrica convocada a l’octubre per l’Arxiu Nacional. Reclamava la coordinadora d’El segle XX: la modernització econòmica d’Andorra, la creació d’un ens o organisme que coordinés els historiadors, amb un cens de professionals en actiu, dels seus àmbits d’interès i de les seves investigacions que evités les duplicacions, així com una publicació de caràcter científic que donés sortida a articles, ressenyes i projectes de caràcter històric o arqueològic que ara es queden al calaix de les bones intencions. Un organisme, en fi, que assumís el paper catalitzador que el Comitè Andorrà de Ciències Històriques va exercir a través dels seus butlletins des del 1981 i fins que es va morir de pura inanició, a començaments del mil·lenni, i que posés ordre i concert acadèmic en el caos, l’atomització i el semiamateurisme en què ha derivat la investigació històrica en el nostre racó de món.

Albert Villaró, aquí amb el barret de cap d’investigació del Centre d’Estudis Històrics i Polítics (Cehip), va fer llavors seves totes aquestes suggerències amb unes bones paraules, que ara posa negre sobre blanc: Estudis polítics i historiografia andorrana, repertori que recull prop de 800 referències i que pretén erigir-se en una guia actualitzada de la bibliografia sobre la matèria i que el Cehip acaba de publicar, conclou amb una sèrie de “consideracions” que constitueixen tota una declaració d’intencions sobre com el Cehip entén que s’ha d’ordenar, orientar, potenciar i professionalitzar la investigació històrica al nostre país.

Parteix Villaró d’una constatació que corroborarà qualsevol que s’hagi interessat ni que sigui de passada per la història local: el moment actual –ell proposa que a partir del 2000– es caracteritza per un cert “desordre”, fruit de l’“individualisme” imperant i d’un temps “de crisi i de trinxera”. Ho defineix com una “eclosió d’estudis difícil de quantificar i sobretot de qualificar” que –diu Villaró– “està conformant un corpus de coneixement formidable, però que es constitueix sense la tutela ni la direcció d’institucions acadèmiques o d’entitats públiques que hi aportin un plus de professionalitat”. En aquesta proliferació sense ordre ni concert de títols i autors s’afegeix el que en diu “atomització” de les plataformes de difusió, de manera que “hom té la sensació que tota aquesta recerca no té un eco proporcional en la societat”.

En aquest caos aparent s’hi ha d’afegir la constatació de determinats buits historiogràfics, des dels estudis polítics i parlamentaris –no hi ha res que s’assembli remotament a una història del Consell General– fins a l’administració local –no hi ha bibliografia acadèmica–, i el segle XIX, sense anar més lluny, continua sent encara poc i mal conegut: “Des del Cehip es pot canalitzar i orientar sobre els possibles àmbits de recerca, tenint en compte el que s’ha publicat i de quina manera els buits es poden harmonitzar amb els interessos dels investigadors”.

La difusió, prioritària

Més enllà d’aquest paper ordenador de la recerca històrica, el Cehip adverteix del caràcter absolutament “essencial” de la “difusió” de tot aquest material, “perquè de res no serveix el coneixement sense que hi hagi un retorn a la ciutadania”. Diagnòstic que posa el dit a la nafra del que ha sigut el dèficit més flagrant dels últims anys, en què el ministeri de Cultura –i, assenyaladament, el servei de Patrimoni, que ha sigut tradicionalment el principal actor en els àmbits de la història i l’arqueologia– ha negligit temeràriament aquesta divulgació. És veritat que el curs passat es va publicar L’art de l’època moderna, però és que l’anterior monografia d’aquesta envergadura –Argenteria d’Andorra– es remunta al 1990, l’últim Diplomatari és del 2012, i l’Arxiu Nacional fa més d’un decenni que va renunciar al paper i només publica catàlegs en pdf.

El Cehip sembla decidit a entrar en la guerra de la difusió. En primer lloc, creant un portal en línia sobre la història d’Andorra, que incorporarà una bibliografia permanentment actualitzada, un repositori amb la documentació i la bibliografia disponible en format digital, i un fòrum obert a historiadors professionals i aficionats. A més, també proposa la creació d’una col·lecció de textos “essencials”, ja siguin originals, traduccions o reedicions d’obres difícils de trobar. En format paper, és clar, “que continua sent imprescindible per a la preservació i la difusió del coneixement”. I posa com a exemple les monografies relativament recents de Roland Viader (L’Andorre du IXe au XIVe siècle) i Olivier Codina (De fer et de laine), “dues aportacions essencials que encara no han estat traduïdes sí que haurien de ser accessibles en la llengua del país”. Finalment, el Cehip també apunta a la creació d’un anuari “que editi i difongui l’activitat dels historiadors i politòlegs que treballin sobre Andorra”, i que s’hauria d’erigir en el canal en què es publiquessin els resultats de la recerca que facin els investigadors associats”.

Tot això, en fi, no deixa de ser una (altra) declaració de bones intencions. Ara que hi ha la voluntat, només falta que el Cehip disposi dels recursos econòmics i humans per dur a terme un programa que, com que partim pràcticament de zero, pot sonar temerari, per no dir marcià, però que en un país civilitzat seria poc més que un programa de mínims.

Col·laboració institucional, beques i professionalització

En aquesta mena de carta als Reis que són les “consideracions” del repertori bibliogràfic, el Cehip insisteix especialment en la necessària col·laboració entre les institucions que directament o indirectament estimulen la investigació històrica –el servei de Patrimoni, l’Arxiu Nacional i el Consell General, així com els ministeri de Cultura i d’Educació i també els comuns. Senyal que aquesta col·laboració no és ni tan fluïda ni tan habitual com hauria de ser. Remarca per exemple que “esvaïts l’impuls inicial que va acompanyar les primeres fornades de llicenciats andorrans, les universitats han perdut interès en Andorra”, i considera un handicap que no hi hagi “cap entitat o centre d’estudis que aplegui, estimuli i canalitzi els treballs dels historiadors”. D’aquí que no hi hagi, conclou el Cehip, “una aproximació professional a la història d’Andorra”. Tampoc hi ajuda, diu, que la sortida laboral habitual dels historiadors locals sigui la docència, i reclama un programa “ambiciós” d’ajuts i beques. Aquestes dues facetes –la de catalitzador i la d’inspirador i professionalització de la recerca– són les que pretén assumir el mateix Cehip. De fet, ja les ha començat a practicar i ha instituït tres beques noves de trinca: la Pere Canturri d’investigació històrica, la Manuel Mas de ciències polítiques i la del Consell General d’història de les institucions.

Andorra
Cehip
IEA
Villaró
Guillamet
història
repertori
bibliografia
Centre d'Estudis Històrics i Polítics

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte