El cirurgià etern de Radio Andorra

La setmana passada Velles Cases posava nom, cognom i rostre a Josep Pérez, l’últim xofer que va conduir l’històric Fargo de Fontaneda. Doncs Jean-Marc Printz, l’home que ho sap tot de l’estació i l’autor d’aquesta monumental enciclopèdia virtual que és el portal Aquí Radio Andorra, ho ha fet una mica més difícil encara: exhumar la trajectòria professional de Paul Cousse (Tolosa, 1902-Madrid, 1996), que va tenir el trist privilegi de ser l’últim de Radio Andorra. I quan diem Radio Andorra estem parlant de l’històric edifici del roc del Pui encampadà. Ell va ser l’home que en va tancar literalment els llums, el febrer del 1982, quan els van tallar l’electricitat i l’estació va morir definitivament.

El que converteix el cas en extraordinari és que Cousse feia exactament 43 anys que hi treballava, al roc del Pui. Que hi treballava... i que hi vivia. Rècord absolut perquè, com diu Printz, “és l’únic professional que no va deixar mai, però mai, el seu lloc de treball, des del primer fins a l’últim dia de Radio Andorra, 24 hores al dia, els set dies a la setmana i els 365 dies de l’any. Des del 1939 fins al 1981”. Un home, en fi, que amb el temps es va arribar a mimetitzar amb l’estació: en formava part de l’estructura, diu Printz, que n’ha reconstruït la peripècia biogràfica.
Es veu que Cousse, que tenia formació com a “radioelèctric”, ja havia treballat com a tècnic a Radio Tolosa, inaugurada el 1925 i que va ser la primera pota de l’imperi de Trémoulet. De Radio Tolosa va saltar a Radio Andorra, i si com diu Printz hi va ser des del primer dia, Cousse devia assistir des d’un lloc de privilegi a les primeres emissions de l’estació, el 8 d’agost del 1939 –recordin les fotos del síndic Cairat davant del micròfon, i la presència del ministre francès de treballs públics, Anatole de Monzie–, també a la suspensió decretada el setembre d’aquell mateix any, quan va esclatar la II Guerra Mundial, i a la represa definitiva de la programació, l’abril del 1940, amb Maria Escrihuela i Edmond Abouly, els dos primers locutors documentats –el cas és que desconeixem els noms dels speakers de la primera i accidentada etapa, just abans de la guerra.
Segons Printz, Cousse s’encarregava del manteniment de l’emissora, i hi vivia amb la seva família: primer, amb la dona, Yvonne; després, amb els fills, Jean i André, i finalment amb els nets. No era cap capritx, i per això mateix s’entendrà la longevitat professional de Cousse: en cas d’incidències tècniques, ell era qui havia d’espavilar per assegurar la continuïtat de les emissions. Així es va convertir en l’home imprescindible, el cirurgià que coneixia les intimitats més recòndites de l’edifici i dels emissors: “Els fills i els nets es van criar a l’estació, a l’estiu feien servir com a piscina la bassa de refrigeració, i els antics estudis com a sala de jocs”, diu Printz. Amb els anys, òbviament, es va convertir en una institució i en la memòria viva de Radio Andorra, perquè en va conèixer totes les etapes, des dels confusos temps de la guerra fins als anys daurats, els 50, la dura competència amb Sud Radio, al decenni següent, i la lenta agonia dels 70. Els  col·legues li van posar el sobrenom de Papa Cousse, diu Printz, i els últims temps va compartir la responsabilitat de mantenir les constants vitals de Radio Andorra amb Patrice Lavigne, l’altre tècnic que va viure in situ la clausura de l’estació, decretat manu militari pel Consell General.
Amb la col·laboració de la família, Printz ha penjat un sensacional àlbum fotogràfic a Aquí Radio Andorra, amb Cousse posant com a protagonista per a una campanya publicitària que el 1948 es va llançar al mercat espanyol, “la primera i única vegada que va sortir de l’ombra perquè els tècnics de Radio Andorra, a diferència dels locutors, rarament protagonitzaven els reportatges consagrats a l’emissora”.