El Fargo, a la recta final

El vehicle ja calça les quatre rodes, rèpliques de les originals, i Benet preveu concloure’n aquest estiu la restauració.

Tenia el dimarts marcat en vermell al calendari des de feia mesos. Les rodes havien arribat dies enrere del taller de Saragossa on les han fabricat de forma quasi artesanal, i no era qüestió de perdre’s el moment que per fi el Fargo calçava les sabates definitives. I aquí les tenen: “Ha resultat impossible trobar-ne d’originals, i probablement si les haguéssim trobat les hauríem hagut de restaurar. Però son rèpliques de les que muntaven els Fargo de l’època i n’estem molt, molt satisfets”. 

Normal, perquè Claude Benet comença a veure-li el final a una operació sense precedents al nostre país: rescatar un vehicle històric, el Fargo fabricat el 1945 al Canadà per la casa Dodge i l’autobús més antic que ha sobreviscut fins als nostres dies. Un testimoni mut del primeríssim boom del turisme que s’anava desintegrant a poc a poc en un solar de Fontaneda fins que Velles Cases i molt especialment Benet es va proposar salvar-lo. Això era el desembre del 2018, i molt possiblement el quart aniversari d’aquella gesta d’arqueologia industrial i també popular –perquè han sigut desenes els mecenes particulars que hi han fet aportacions– el celebrarà el Fargo ja a la seva nova i definitiva casa: l’aparcament del Prat Gran d’Escaldes, que el Comú s’ha prestat a cedir per dipositar-lo, amb el compromís a més d’assumir les despeses de manteniment ordinari que puguin sorgir. 

Benet augura que abans que acabi l’estiu haurà culminat la restauració. Ha costat més del que es preveia, és cert, i per això opta per la prudència: “Aquests vehicles es fabricaven gairebé un a un, i costa moltíssim trobar material de recanvi. Les rodes, ja s’ha dit, venen de Saragossa, i els marcs de les finestres els farà també a mida un carrosser de Banyoles. Els vidres són els originals que es van conservar quasi de miracle, fabricats per la casa Currus de París, i faltarà tan sols que el carrosser poleixi el morro per poder-lo pintar amb els colors corporatius de la Hispano Andorrana, la companyia a la qual es va incorporar el 1950 amb  la matrícula AND 192 amb què ha arribat fins a nosaltres. Ja feia dos anys que circulava per les nostres carreteres, perquè els primers propietaris van ser Casimir Arajol i Robert Cassany, que el 1948 el van anar a buscar a París. El Fargo tirarà cap al blau, fort des del sòl fins a mitja alçada –el mateix color de les llantes– i encara més fort de les finestres cap amunt. 

Fet això, s’haurà acabat la primera fase d’aquesta aventura i el Fargo podrà viatjar cap a Escaldes. És el que hauran donat els fons que ha aconseguit reunir Velles Cases: 65.000 euros, 35.000 dels quals provenen del mecenatge particular, i la resta, de sengles aportacions del Comú d’Escaldes i del ministeri de Cultura. Caldrà captar nous patrocinadors per acabar els serrells, que són els seients i la tapisseria. El motor es tornarà a muntar. Benet opina que no hi hauria dificultats a engegar-lo, “però és inimaginable que superés la ITV i en paral·lel hauríem de resoldre els frens, les marxes, etcètera.

De moment no circularà, l’important és que els ciutadans que hi han col·laborat visualitzin la feina que s’hi ha fet i com s’han utilitzat els seus diners.” Caldran unes setmanes més de paciència, però ara no ve d’aquí: pensin que des del 1977 fins al 2018 el Fargo es va florir  rere el mur d’un solar i va servir successivament de cobert per guardar-hi la fusta i de galliner. Del taller Catalunya de la Comella en sortirà gairebé un monument. I ja el poden començar a intuir en les fotografies d’aquí al costat.