El Fargo prem l’accelerador

Velles Cases ja intueix el final de la restauració de l’històric autobús, que podria estar pintat abans de Setmana Santa. Ahir va fer dos anys que va ser rescatat del solar de Fontaneda on es podria. El motor i els seients interiors dependran de nous patrocinis, i li ha sortit un pretendent institucional.

Dilluns va fer dos anys, dos, de l’inici d’aquesta història extraordinària: a Velles Cases se li va posar entre cella i cella de salvar el vell Fargo de Fontaneda, l’autobús més antic que es conserva al país. En una operació sense precedents, perquè la va impulsar una entitat sense ànim de lucre i sense cap intervenció de les institucions, el van retirar del solar on es floria des de mitjans anys 70 i van engegar una campanya de micromecenatge que els ha dut exactament fins a la fotografia que tenen aquí al costat: aquest és el sensacional aspecte que lluïa dilluns el Fargo, estacionat temporalment al taller Catalunya de la capital. En una fase avançadíssima de la restauració, com es pot comprovar.

El punt d’inflexió va ser el sorrejat a què es va sotmetre la carrosseria als tallers del COEX, l’octubre de l’any passat: es tractava de dutxar l’estructura metàl·lica del vehicle amb partícules abrasives a alta pressió, per retirar-ne l’òxid que s’hi havia anat acumulant en les quatre dècades d’intempèrie. En va quedar la xapa despulladíssima, amb aquest color gris metal·litzat que s’intueix a la fotografia, però amb tots els forats que l’havien deixat com un colador i que el planxista va haver de tapar un a un, tallant pedaços de xapa a mida i soldant-los al xassís.

Acabada aquesta feina que, més de restauració, és de pura reconstrucció, aquesta setmana tocava aplicar-li el que se’n diu una capa d’emprimació per prevenir-ne l’oxidació. En un mes, cinc setmanes com a molt, el Fargo podria quedar llest per a la fase definitiva: pintar-lo amb els blaus corporatius de la Hispano Suiza, que el va heretar als anys 50 dels primers propietaris, Robert Cassany i Casimir Arajol, que el van anar a buscar a París i el van matricular el setembre del 1948 amb el número de placa AND 402. La definitiva, AND 192 amb què ha arribat fins a nosaltres, data del 1950.

Serà amb tota probabilitat abans de Setmana Santa. Com si es tractés d’un trencaclosques, quedarà per afegir-li els vidres originals que es van poder conservar, fabricats per la històrica Carrosserie Currus, de París, i també el capó, l’única part de l’estructura que no es va poder sorrejar la tardor passada. L’operació no es podrà reprendre fins que arribi el bon temps, i l’objectiu és que a l’estiu el Fargo estigui completament restaurat. I com que les bones notícies mai no arriben soles, Benet adverteix que ja li ha sortit un pretendent institucional, i que molt probablement l’estiu que ve es pugui exposar en públic ni que sigui de forma temporal.

El destí definitiu és encara una incògnita: Velles Cases ha dit i repetit que el vehicle “no és nostre” i que a dreta llei hauria de formar part d’una col·lecció pública: “Quan estigi pintat i la gent el pugui veure tal com era, segur que acaba seduint alguna administració. I nosaltres hi estarem encantats, perquè l’objectiu era precisament aquest, salvar-lo de la intempèrie i donar a conèixer a través seu un període decisiu de la nostra història, que és el del boom de turisme i del comerç en què aquest autobús va participar directíssimament, cobrint la línia de l’Hospitalet-Près-l’Andorre i portant al país les primeres fornades de turistes”.

Tot això, dèiem, ha sigut possible gràcies a una campanya de micromecenatge que va reunir 25.000 euros i que ha fet possible arribar fins aquí. El motor i els seients són figues d’un altre paner: el Dodge original (el Fargo va ser fabricat el 1945 al Canadà) va ser substituït als primers anys 60 per un Ebro, i instal·lar-ne un de nou dependrà dels nous patrocinis que es puguin lligar, i que s’afegirien al d’Ski Andorra i a la simbòlica participació dels comuns. Amb els seients, que tampoc es van conservar (l’autobús va ser reciclat pels propietaris del solar de Fontaneda on s’estava primer en galliner i finalment en dipòsit de llenya) passarà el mateix: si hi ha diners, se n’hi instal·laran de nous. “Però això seria la cirereta”, insisteix Benet. “Ens ha costat dos anys llargs i alguna incomprensió, però estem a punt de rematar l’objectiu, que era salvar el Fargo. I com més hi penso, més convençut estic que he fet el que calia fer”. Observi les fotografies d’aquí dalt i jutgi el lector.