El Fargo també es desconfina

El planxista torna a treballar en l’autobús del 1948 rescatat per Velles Cases, i el ministeri dona per fi senyals de vida: un tècnic en seguirà la restauració.

Això ja és una altra cosa. Claude Benet és mira el Fargo i se li comença a caure la bava. Normal, perquè ha deixat de ser un munt de ferralla prometedora i apunta maneres de peça de museu, de relíquia venerable que Velles Cases va salvar del desnonament davant de la indiferència desoladora, total, de les institucions. Començant per ministeri de Cultura. Doncs bé, després de l’aturada obligada pel confinament, el planxista va reprendre dilluns la feina. Retirat el rovell que recobria bona part de l’estructura, li ha aplicat una capa de pintura antioxidant i ara toca la feina de formiga: apedaçar els fragments de xapa que el rovell es va menjar, literalment. N’hi ha desenes de repartits per tot el xassís, i per a cadascun ha de retallar un fragment de llauna per tapar el foradet. La feina s’allargarà setmanes, i tenir la carrosseria preparada per poder-la pintar abans que acabi estiu seria un petit miracle. I ajudaria, augura, a revifar la campanya de micromece-natge amb què s’ha sufragat tota l’operació Fargo. Després de pintar-lo, amb els blaus característics de la Hispano-Andorrana, se li reinstal·laran els vidres, els embellidors, el tablier, el canvi de marxes i el volant originals, que s’han conservat, i es buscaran seients de Currus, la casa de París que va carrossar el Fargo com a autobús de passatgers a instàncies de Casimir Arajol i Robert Cassany. Era el 1948, i el vehicle va ser matriculat amb la placa AND 402. Benet era ahir optimista: després de mesos de silenci oficial, ahir, precisament ahir, se li va comunicar que un tècnic de Patrimoni seguirà la restauració del Fargo. Ha costat tres anys, tres, però mai és tard. Benvinguts.