El Fiter i Rossell torna a casa

Núria Gras dona la campanada amb una novel·la negra i el Principat d’Andorra queda desert per quart any consecutiu.

Feia vint anys –una miqueta menys, d’acord: des del 1999, quan Albert Salvadó se’l va endur amb L’anell d’Àtila– que el Fiter i Rossell no se l’embutxacava un autor del país. Doncs l’encampadana Núria Gras va trencar ahir el malefici i es va endur la grossa de la Nit Literària amb Paradís d’ombres, una campanada com una casa de pagès no només perquè jugava a casa –l’entrega de premis va tenir lloc a l’hotel Guillem–, sinó perquè es tracta de la primera novel·la de Gras. De fet, de la primera que conclou, i també de la primera amb què concorre a un premi. Si hi afegim els 10.000 de la bossa, s’entén que ella mateixa ho digués: “No es pot demanar més”.

Per entrar d’una vegada en matèria: Paradís d’ombres és una novel·la negra amb assassí en sèrie incorporat. Un killer ben especial, perquè la té jurada –es veu– als treballadors de la Batllia. I perquè vegin que no va de farol, la novel·la arrenca la nit d’un 9 de novembre, quina casualitat, amb l’assassinat del batlle Tomàs Baró mentre prepara amorosament el sopar per a la seva amant –Elsa Armengol– a la cuina de l’humil xalet familiar a Sispony. Un tret al cor, ja que s’ho demanen. I n’hi seguiran tres més, de cadàvers. L’encarregat de caçar l’assassí és Frank Moix, inspector del nostre literàriament prolífic servei de policia, que s’afegeix així a la nòmina de polis de ficció que va estrenar el mateix Salvadó –recordin l’Àlex Vidal d’El rapte la mort i El Marsellès– i que Albert Villaró ha sublimat amb l’Andreu Boix de la trilogia prussiana –amb qui, per cert, Moix tan sols té una semblança estrictament fonètica: si Andreu és més aviat tímid, reconcentrat i amb tendència al desvari filosòfic, Frank és impulsiu, un pelet anàrquic i molt faldiller, diu la seva creadora.

El Paradís d’ombres del títol no és altre que el nostre racó de món, que sota una aparença idíl·lica oculta “exactament les mateixes misèries i les mateixes clavegueres que qualsevol altre país”. I si ho diu ella –oficial a la Batllia– fa tota la fila que ha de ser veritat. Gras ha begut tant en les fonts clàssiques del gènere, amb el Philip Marlowe del gran Chandler en primer lloc, com en la davantera nòrdica dels Makell, Larson i Lakberg, i no estalvia, assegura, una certa voluntat crítica en reflectir la peculiar idiosincràsia d’un país –i d’una classe, la dels que manen– que aspira encara que la roba bruta es renti al vestidor. Tot plegat, passat per l’aula de lletres de l’Ateneu de Barcelona, que és on ha polit el seu estil a l’ombra del poeta i narrador Jaume C. Pons.

Asseguren des del jurat –integrat aquesta edició per Robert Pastor, Jordi Pasques i Enric Canals– que ens trobem davant d’una molt prometedora opera prima. Ho comprovarem quan es publiqui, el primer trimestre del 2018. Però si l’aparició de Gras és la notícia òptima de la Nit Literària, el revers obscur el constitueix la nova ensopegada del Principat d’Andorra d’investigació històrica, declarat desert per quarta edició consecutiva. Cap dels tres patracols que s’hi van presentar va convèncer el jurat –Albert Villaró, Francesc Rodríguez i Pere Cavero– i la papereta és ara per al Consell General, que el patrocina molt generosament amb 10.000 euros. L’organització no assumeix cap responsabilitat –Joan Burgués insisteix que se’n fa tota la difusió que cal–, però el síndic, Vicenç Mateu, ja va avançar ahir que es repensarà el premi de dalt a baix perquè “aquesta situació no pot continuar: no pot ser que amb aquesta dotació no siguem capaços d’atreure cap investigador solvent; tenim un problema i treballarem per resoldre’l”. És clar que l’any passat, en circumstàncies molt similars, ja va dir el mateix, i dotze mesos després no ens hem mogut ni un pas. Però Mateu semblava ahir decidit a posar fil a l’agulla.

La resta del palmarès confirma la sensació que alguna cosa no acaba de rutllar: tres modalitats més van quedar desertes –la de teatre, perquè no s’hi va presentar cap text: és que ni un– i dues més no es van dotar i van repartir sengles accèssits. A banda de Gras, altres autors locals que van sucar van ser Raimon Díaz, que es va endur el Sant Miquel d’Engolasters amb un assaig sobre la concepció, gestació i part del projecte monumental del Roc del Quer, mentre que Noemí Rodríguez i Robert Pastor van obtenir el Tristaina de Periodisme, la primera pels seus quinze anys al capdavant de Ningú és perfecte, el programa líder de la radiodifusió nacional, i el segon per la sèrie de reportatges sobre ETA a Andorra als anys 70, 80 i 90. L’altra bona notícia de la Nit va ser l’estrena del premi de ciència ficció, que en aquesta primera edició va recaure en el reusenc Enric Herce per Speedrunner, novel·la ciberpunk en la línia canònica de William Gibson i Neuromàntic.