El forn del Terrissaire, a punt

Es tracta d’una peça “única” al vessant sud del Pirineu, diu l’arqueòleg Òscar Augé, que ha excavat el jaciment.

Ho havia advertit el ministeri quatre setmanes enrere, quan els operaris que treballaven en la construcció d’un mur de contenció al camí d’Aixirivall, a la zona de camp de Perot, es van topar amb les restes del que ha resultat ser el forn d’Emili Planes. Ja saben: l’últim terrissaire lauredià, en actiu fins a principis dels anys 50. S’imposava, anunciava llavors el ministeri, una intervenció urgent per determinar l’estat de conservació de l’estructura.

I tan urgent que ha sigut: l’excavació, a càrrec de l’empresa Patrimoni Actiu i dirigida per l’arqueòleg Òscar Augé, va arrencar dimecres i conclourà avui mateix. La intervenció ha consistit, segons el mateix Augé, a netejar i sanejar l’estructura, especialment pel costat que la pala giratòria va deixar més malmès, i a delimitar i documentar les restes. A partir d’aquí, serà el ministeri qui haurà de decidir el futur del que queda del forn de cal Terrissaire: conservar-lo o tornar-lo a cobrir.

La bona notícia és que es troba al peu del mur de contenció, en una franja de terreny de propietat comunal i que no s’hi ha d’aixecar cap construcció. Però el cert és que el que en queda no és gaire: amb prou feines el corredor d’accés i una part de la cambra de foc, anomenada fogaina, amb l’arrencada dels arcs que conformaven la graella sobre la qual es coïen els atuells ceràmics d’ús domèstic –plats, gerros, càntirs, olles i rajoles de cuina. Uns arcs que, segons Augé, la giratòria probablement també va acabar d’escapçar. Aquesta part de l’obrador sembla que era soterrània i va sobreviure a la urbanització de la zona del camp de Perot. En canvi, no se n’ha conservat la part aèria que el completava. Associats al forn es van recuperar fragments ceràmics, probablement peces que es van trencar durant el procés de cocció, i el que ha resultat ser una gàbia, artefacte similar a un plater on s’introduïen els plats que s’havien de coure.

Ens trobem, com es pot comprovar a la fotografia d’aquí dalt, davant d’una estructura de proporcions modestes, que Planes utilitzava principalment per a la ceràmica fina; la industrial –totxos, maons i rajoles per a la construcció– la fabricava en una bòbila que havia instal·lat rere el Sant Eloi, pel costat de la Riberola. Tampoc no és excessivament antiga, tot i tractar-se –segons Sergi Mas, que l’havia vist en acció– d’un forn de tipus àrab: data com a molt enrere de principis del segle XX. Però, tot i així, és una peça única, com augurava setmanes enrere el mateix Mas i insisteix ara Augé. No només a Andorra, on no es té constància de cap altra estructura similar, sinó al vessant sud del Pirineu, “i això el converteix en una peça extremadament interessant perquè estem parlant del sistema com històricament i fins fa encara no mig segle s’havia fabricat la ceràmica”, insisteix l’arqueòleg.

Segons Mas, que el va conèixer i que n’explica la història al volum Aspectes de l’art popular d’Andorra, Planes havia après l’ofici a Sallagosa, localitat de gran tradició terrissaire, i elaborava una ceràmica típica del Pirineu, amb terra vermella, decorada amb unes aigües de colors ocres i de vocació popular, “però més refinada i en la meva opinió d’una gran qualitat estètica”.

Al llibre d’actes de la germandat de Sant Sebastià, Planes ja hi apareix citat amb el sobrenom del Terrissaire. La bòbila industrial, en fi, la va obrir als anys 40, quan la terrissa començava a anar de baixa, i el cop de gràcia va ser l’aparició del Duralex, que va arrambar amb la ceràmica: “Era impossible competir-hi; pensa que una cuita podia significar dos dies seguits vigilant el foc”.

Una relíquia, ja es veu, i a la vegada la grossa de la loteria: no passa cada dia que obris un forat i en surti una joieta arqueològica. Doncs això és el que ha passat al camp de Perot.