El L’AndArt resisteix i creix

La biennal reté Andorra Turisme, involucra Encamp i 'colonitzarà' tot el llac d’Engolasters i les Pardines.

Va anar d’un pèl. No que es cancel·lés l’edició, que Pere Moles ja va advertir que n’hi hauria tant sí com no, però sí que s’hagués de reduir el format fins a convertir-lo gairebé en una altra cosa. Però tot va bé si acaba bé, i la 4a edició de la biennal de Land Art va arrencar oficialment ahir amb la convocatòria artística. Amb un esforç d’imaginació suplementari, diu el comissari, Pere Moles, perquè el pressupost es retalla encara una mica més, fins als 90.000 euros –la primera edició, la del 2015, es va enfilar fins als 180.000, fa dos anys encara van ser 132.000– però amb canvis més que prometedors: si el 2019 ja va ser tot un encert concentrar a Engolasters totes les propostes artístiques, el fitxatge d’Encamp, que s’afegeix a Escaldes com a patrocinador institucional, permetrà ampliar l’escenari a tot el llac i al camí de les Pardines. Això, pel que fa a l’espai físic. El contingut de l’edició girarà al voltant del lema, Què passaria si ens ha-guéssim de confinar a la muntanya?, que s’inspira obertament en les conseqüències de la pandèmia i que proposa als artistes que reflexionin sobre un món postapocalíptic, o gairebé.

Es veu a venir que aquesta edició es mourà entre l’art pròpiament dit, el disseny i l’arquitectura, i s’hi poden jugar un peix que hi proliferaran habitacles  més o menys (dis)funcionals, qui sap si palafits a dintre del llac.  Es tracta, segons Moles, “d’obrir el diàleg cap a altres formes de confinament vinculades a la natura, com a camí alternatiu a la concentració urbana”. Vaja, imaginar on, és clar, però també com sobreviuríem: d’on trauríem l’aigua, l’electricitat i els aliments? Seria tan idíl·lic com somiem, un hipotètic retorn a la vida paleolítica? El tema, com veuen, dona molt de joc, tan utòpic com –sobretot– distòpic. I per completar el cercle l’organització proposa un singular repte arquitectònic: proposar als professionals del ram que projectin una estructura habitable a partir d’elements idèntics: un joc de taules inspirades en el joc del Kapla. “Serà interessantíssim comprovar les diferents solucions que proposen a un problema idèntic i amb els mateixos materials.” Si la idea prospera, i es buscarà la implicació del Col·legi d’Arquitectes, els projectes s’exposarien en un terreny adjacent a la casa del guarda cedit per casa Xirro. I no diguin que no els faria gràcia veure una col·lecció de cabanes de disseny.

Per concretar: com ja s’ha dit, la convocatòria artística es va obrir ahir. El termini per presentar-hi propostes expira el 19 de març, la selecció es farà pública el 26, i la inauguració s’ha previst per a l’1 de juliol, quinze dies més tard que el 2019. La biennal s’allargarà fins al 15 de setembre, i perquè es facin una idea, fa dos anys es van exposar cinquanta dels dos centenars de projectes que es van rebre. Dependrà del pressupost, ajustadíssim, i encara gràcies que s’ha pogut salvar el patrocini d’Andorra Turisme, que en algun moment es va arribar a donar per perdut.

Moles, en fi, insisteix en les bondats d’un format que connecta conceptualment amb l’aire dels temps i que a més des de l’inici té garanties anti-Covid, perquè és una activitat a l’aire lliure, en espais oberts i sense aglomeracions. Però sempre hi ha un però. En  aquest cas, dos: que no s’hagi recuperat la Fàbrica de Llana, sensacional i desaprofitat espai al nucli urbà d’Escaldes, com a centre neuràlgic de la biennal, i que tampoc es ressusciti la instal·lació de la tartera del Carroi que va arrasar el 2015. Però no ens posem llepafils: tindrem L’AndArt. Fa dos mesos no era gens evident.