“El mal existeix, sens dubte; és molt concret: de vegades es pot tocar”

Va començar amb el misticisme bàrbar-romàntic de 'Los inviernos...', i va continuar amb els fenòmens paranormals d’¡El sueño inefable' i els zombis de 'Proyecto Dante'. Què toca, ara?

Relats de terror: històries curtes en què sobretot he volgut treballar l’estil.

En què es tradueix, això?

Hi ha contes directíssims, escrits quasi a raig; d’altres que volen ser més lírics. I la resta, entremig.

Ens sonarà a Poe, per casualitat?

No he sigut ni sóc un gran lector del gènere; m’agrada més escriure’n. Així que no sóc el més indicat per buscar-me padrins. Hi ha lectors que efectivament m’han dit que els sona a Poe; d’altres, Lovecraft, fins i tot Stephen King.

Modèstia a part. Hi ha vampirs? Homes llop? Àngels caiguts?

El que hi ha sobretot són persones de carn i ossos, però amb molta mala bava. Per exemple, “El anhelo de Juan”, sobre la peripècia de Juan Díaz de Garayo, el Sacamantecas, assassí en sèrie del XIX espanyol, i res a envejar a Jack l’Esbudellador i companyia.

Zombis, potser?

N’hi ha un, sí. Però no és ben bé un relat de terror, sinó una autoparòdia amb segurata i supermercat. Per això es titula “Zegurata”. És l’últim conte del volum, una mena de bonus track perquè té poc a veure amb els altres dotze.

Bruixes?

No. Però sí dimonis, que s’encarnen en els pecats capitals: es titula “Rezad por vosotros”. Imagina’t la humanitat tancada en una immensa sala on van entrant ara un dimoni que és la luxúria; ara un altre, que és la ira; un tercer, que és l’enveja, i anar fent. Van seient a taula i comença un àpat, i el que primer sembla que ha de ser un festival es converteix en tota una altra cosa.

Fantasmes?

Sí, però no amb castell sinó amb cementiri, que fan en la meva opinió més por. Més gòtic. Són dos: “Palabras en la piedra” i “Bajo los arcos de ébano”.

Com que m’he documentat, veig que el títol ve de l’hebreu.

Sitra Ahra és un vocable cabalístic per designar l’altre costat, el costat fosc. Sobretot de les persones.

Hi ha posat color local, com a 'Proyecto Dante'?

Aquesta vegada, no. No hi reconeixerem escenaris andorrans ni res d’això.

Quins temes hi toca?

El que pretenia era proposar una anàlisi de la maldat humana. Pot sonar molt ambiciós, però és el que intento quan escric.

Sempre 'negatifo'.

En absolut. Sóc perfectament capaç de veure el costat bo de tot plegat, i de fet m’agrada la vida tranquil·la, equilibrada. Això sí, crec en la dualitat: tots tenim dues cares, i convé saber-ho: per realisme i per no caure precisament en un pessimisme radical que no porta enlloc.

Hi té lloc, la bellesa, en els seus relats?

I tant: “Palabras en la piedra”, el relat que obre el volum, parteix d’una història de fantasmes molt gòtica per parlar de l’amor més enllà de la mort.

Perdoni, però el seu món és d’entrada fosc, per no dir tètric. I de sortida, també.

Però m’agrada posar-hi de tant en tant una flamarada de llum.

Com va el partit entre el Bé i el Mal?

Empatats. Com segueixin així hauran d’anar a la tanda de penals.

Si el fred és l’absència de calor, el Mal, és l’absència del Bé?

El mal existeix, sense cap mena de dubte. És molt concret. Diria que de vegades és físic: es pot tocar.

Què li diria al seu 'hater' personal, el que sempre que parlem de vostè diu que li fem massa cas i que això seu no és literatura?

Agraïdíssim, perquè s’han d’escoltar totes les opinions. Sobretot, si s’han llegit el llibre. I si m’explica què és segons ell literatura, en podrem parlar. També jo veig molts objectes que tenen forma de llibre i que es venen a les llibreries i que en canvi no considero que siguin literatura.

Va debutar al 2012 i semblava un marcià. Ho continua sent, o després de quatre anys la literatura de gènere s’ha anat normalitzant?

Més que normalitzar, que no ho està, veig que hi ha gent que comença en aquests gèneres diguem-ne marginals i que ha perdut la por de dir-ho en veu alta. No sé si el que faig ajuda o no, però ja no estic sol.

Algun interès per 'Crepúsculo', 'Divergente' i derivats?

No és un gènere que m’atregui, així que puc veure’n per imperatiu familiar alguna pel·lícula, però sóc incapaç de llegir-ne les novel·les. Però entenc que són una bona porta d’entrada a la lectura i també a l’escriptura. I permeten que les editorials puguin publicar també llibres com els meus.

Veurem mai un Arrabal amb vampirs?

Li tinc massa respecte, al gènere, per intentar-ho. Com a la fantasia heroica. Parlo del vampir a l’antiga, és clar, no el d’ara, massa domesticat per al meu gust. Com els homes llop i els zombis contemporanis.

Perdoni!?

No dic que no s’enamorin, com el dràcula de Bram Stoker. Però han suavitzat massa la violència pròpia del gènere, i això –en la meva opinió– t’impedeix d’explotar el contrast entre els uns i els altres.

Hi ha altres mons, però són en aquest?

Sense dubte: aquí mateix. Están vivos, deia Carpenter, un mestre.