El Manifest per Simeó, a punt

La cita és dilluns a les 11 hores a la parroquial de Sant Julià: els impulsors de l’operació Simeó de Guinda, que pretén reivindicar el nom i l’obra del bisbe que al segle XVIII va preservar la sobirania andorrana, llegiran públicament el Manifest que donarà el tret de sortida a una bateria d’accions per restituir-li el lloc que en la seva opinió li correspon “en els àmbits institucional, educatiu i cultural”. Es tracta, diuen, “que tingui el reconeixement que es mereix, tant perquè va ser el valedor de la nostra sobirania com per la immensa tasca educativa que va desplegar durant el seu mandat”, i que el bisbe a qui devem “la nostra independència” deixi de ser el personatge històric “pràcticament desconegut” que avui és.
El Manifest el firmen una trentena d’historiadors i divulgadors del patrimoni i consta de cinc punts en què es conjuren per incentivar activitats de recerca i divulgació sobre la figura del bisbe Simeó, “atesa la seva importància cabdal”. Per restituir-lo en el lloc clau que mereix en la memòria popular proposen accions com incloure’l a la nomenclatura d’espais públics, és a dir dedicar-li carrers, vies o places, com altres personalitats públiques, bisbes inclosos, amb mèrits menys evidents, així com dedicar-li algun monument, “significar” la seva tomba, avui a la catedral de Santa Maria, i prestar-li atenció especial als textos docents, on amb prou feines mereix una nota a peu de pàgina. Els impulsors del Manifest reclamen la implicació de les institucions nacionals, així com del bisbat d’Urgell. De fet, deu dies enrere els portaveus del col·lectiu Simeó de Guinda, Qui Valera i Robert Lizarte, ja li van presentar la campanya al bisbe Vives, que els va donar, diuen, ple suport.
Tot plegat començarà dilluns com s’ha dit a la parroquial de Sant Julià. I per què a sant Julià? Doncs perquè –i aquesta és una altra de les particularitats del bisbe– Simeó va venir a morir-hi el 27 d’agost del 1737, en plena visita pastoral. Aquest accident biogràfic el va convertir en l’únic Copríncep que ha traspassat en terra andorrana, extrem que el col·lectiu Simeó de Guinda s’ha proposat documentar. El bisbe va ser enterrat a l’església de la Companyia de Maria a la Seu, que ell mateix va fer construir annex al convent de les monges.
En qualsevol cas, i a banda de ser peça clau en l’educació de generacions de nenes del bisbat i també de la supervivència del col·legi dels jesuïtes (cas únic a Catalunya, perquè tota l’educació secundària i superior va ser centralitzada a Cervera) el principal mèrit de Simeó va ser la defensa del Coprincipat davant de les pretensions homogeneïtzadores de Felip V: davant del suport que els nostres rebesavis de principis del XVIII havien donat a Carles d’Àustria en la Guerra de Successió espanyola, Andorra hauria d’haver seguit a dreta llei els destins catalans, que el 1716 van veure les seves institucions suprimides pel Decret de Nova Planta. Si no va ser així, sostenen, és per la defensa, filipista confés, va fer de les seves prerrogatives com a Copríncep.