El Maurici reivindicat

La discogràfica de l’Espai s’estrena amb ‘Un munt de coses belles’, homenatge al nostre cantautor més marcià.

Potser recorden –segur que sí– l’estupenda escena de Begin Again en què Mark Rufallo, productor en hores baixíssimes, es deixa caure una nit per un bareto de l’East Village, escolta de casualitat com Keira Knightley interpreta amb la veu i la guitarra pelada una melodia que fa plorar, i va l’home i comença a afegir-hi virtualment instruments: per aquí, un piano; una mica més enllà, la percussió; al fons de tot, el violoncel; i el toc final, és clar, el violí. El resultat és espectacular, com sap tothom que ha vist la pel·lícula. Doncs bé, aquesta és l’operació que han practicat Oriol Vilella i Lluís Cartes –que hi exerceixen de productors– amb la dotzena de temes d’Un munt de coses belles, primera aventura de SEMM, el nou segell discogràfic de l’Espai de Música Moderna: amanir les cançons de Maurici Bellmunt amb uns arranjaments superbs, afegint piano, flauta, saxo, fins i tot mandolina a la guitarra original.

Bellmunt, sí, una de les aus més rares que ha donat el nostre panorama artístic, perquè ho ha tastat quasi tot: dibuixant, caricaturista, pintor, novel·lista, dissenyador, periodista i, en fi, també cantautor, que és la faceta amb què va desembarcar per aquí dalt. Era el 1989, explicava l’any passat quan Àgora li va atorgar el premi honorífic, certa nit es va passar amb la guitarra a l’esquena pel desaparegut Motor Club d’Escaldes, “vaig demanar si em deixaven tocar, i l’endemà mateix em contractaven”.

Han passat tres decennis d’aquella diguem-ne epifania, i molt probablement el Maurici cantautor seria avui poc més que una noteta perduda en alguna remota revista d’aquella època si no fos per la fe i la insistència d’Oriol Vilella, Lluís Cartes i rere d’ells, els Hysteriofunk al complet, amb la complicitat de Fano Pallarès, que li van saber veure –diu Vilella– “el punt de genialitat que s’ocultava sota unes cançons aparentment molt simples, quasi naïf: quan les escoltes, descobreixes que amb quatre paraules i amb quatre acords t’arriba al cor d’una manera directa”.

No és un descobriment de maduresa, perquè fa anys que fan proselitisme de la fe mauriciana –el 2015 ja li van muntar un concert a La Fada– i com no es cansen de dir, “el vam conèixer quan ell tenia potser 40 anys, nosaltres no arribàvem als 20, i ens ha influït molt la seva manera de viure i entendre la música”. Amb el disc es tractava, en fi, “de vestir les seves cançons amb una producció de qualitat perquè el gran públic vegi el que nosaltres li hem vist des de sempre. L’esquelet, que era excel·lent, l’hem respectat, l’únic que hem fet és intentar que brilli encara més.”

Diu Vilella que era un homenatge “necessari”. “Poques figures que tenim així al país, el mínim que podem fer és reivindicar-les i donar-les a conèixer.” Doncs dit i fet, aquest sensacional acte de justícia poètica ha estat possible gràcies a una subvenció del ministeri de Cultura, i s’hi han apuntat –a banda d’Hysteriofunk i Pallarés– Jan Cartes, al piano; Jordi Demiquel, a la guitarra; Rebeca Raya i Carles Matute, a la veu, i el mateix Bellmunt, que recita tres dels temes. Això, a més, serà només l’aperitiu d’un segon concert que tindrà lloc molt probablement a la tardor.

Ara que hem (re)descobert el Maurici cantautor, podríem fer el mateix amb el Maurici dibuixant, que a l’edat d’or de l’humor gràfic espanyol va col·laborar assíduament a capçaleres històriques, des de El Papus fins a El Cronopio, Muchas Gracias, Gente i Lib. Abans d’acabar, però, i perquè vegin de què parlem quan parlem de Bellmunt, aquí va la primera estrofa de Barquets, la nostra prefe: “Barquets a mitjanit/ que jugaven sota el sol/ era abans que estàvem sols a una illa/ i et pintava nua”. Paraula del Maurici.

Hysteriofunk musica relats de Gálvez al nou disc

Fa tres cursos va ser David Gálvez qui va posar lletra als temes de Forma, l’últim disc –llibre-disc, per ser exactes– d’Hysteriofunk. Una lletra sui generis, que no surt a la cançó sinó únicament al llibre: els hysterio escrivien els temes, i el novel·lista n’escoltava una primera versió i n’escrivia un text que podia ser un conte, un relat, un poema o una cosa semblant a una lletra, però que estrictament no ho era, i que es completava amb les il·lustracios d’Àstrid Janer. Doncs ara són els Hysteriofunk els que s’han inspirat en Gálvez per al nou disc, que publicaran a l’octubre al segell Espai de Música Moderna (SEMM). I s’han inspirat, per concretar, en Arnes, el recull de relats entre negres, terrorífics i psicopàtics amb què el lauredià va canviar de registre fa dues temporades. Serà la tercera incursió musical de Gálvez, que l’any passat es va estrenar com a llibretista amb l’òpera vertical de Toni Gibert per al Jambo. Serà a l’octubre: una mica més de paciència.