El menairó d’Aixovall, de pel·lícula

“Grava. Grava molt.” Aquesta va ser l’única consigna que la SAC, que ha impulsat aquesta estupenda ocurrència, li va donar ara fa dos anys a Hèctor Mas: rodar tanta pel·lícula com fos possible amb el seu avi, el menairó d’Aixovall, com a protagonista absolut de la funció, dissertant sobre el diví i l’humà, sobre art i artesania, sobre els orígens i la identitat, sobre tradició i modernitat, sobre Catalunya i naturalment sobre Andorra. Es tractava de deixar constància gràfica de qui ha sigut figura decisiva, essencial, en la preservació d’un cert imaginari col·lectiu, home tastaolletes com pocs, que ha tocat tots els pals –tallista i gravador, etnòleg i col·leccionista, folklorista i narrador– i, en fi, incansable conversador de la vella escola, de memòria prodigiosa i pou d’anècdotes autèntiques o, millor encara, apòcrifes, sempre portentoses i que no es cansa mai d’explicar. El resultat van ser prop de quaranta hores de pel·lícula que miren de capturar 86 anys de vida –el 2017 es complirà mig segle de la seva arribada al nostre racó de món– i que s’han comprimit en els 25 minutets, exactament, de Sergi Mas, títol obvi, sense complicacions, per a un documental amb vocació de curtmetratge que s’estrenarà el 24 de gener al Teatre Comunal. Així que ja poden anar reservant butaca.

Així que curt. El cas és que havia de ser un retrat coral en què amics, coneguts i saludats anessin intercalant la visió que tenien de Sergi Mas amb les intervencions del personatge. Tot aquest material s’ha rodat i quedarà per a l’arxiu. Al final, però, la cosa va agafar vida pròpia i es va acabar convertint en una mena de llarg diàleg en què el nostre home d’avui es retrata i de passada ens retrata instigat per les preguntes del director, guionista i, en fi, net. No esperi l’espectador un catàleg visual de l’obra de Sergi Mas, prou coneguda i documentada: “Es tractava d’explorar el seu costat menys públic aprofitant la sort i el privilegi que em dona tenir lliure accés a la seva intimitat: quan rodàvem érem ell i jo, tot sols, perquè se sentís més còmode i lliure; i el que en surt retratat no és només l’artista, sinó també i sobretot l’avi.”

L’avi, doncs, capturat en la intimitat del llegendari taller de Casa Duró d’Aixovall, on es va instal·lar en arribar al país, el 1957. Hi havia vingut temporalment per ajudar el seu amic i company Bonaventura Naudi amb la talla de Sant Cristòfol de la Rabassa. Sí home, segur que se’n recorden: la peça aquella que algú va pispar tot just plantada i que, després de quatre decennis desapareguda, una mà anònima va dipositar el 2003 a la porta del servei de Patrimoni. Així que Sergi Mas va venir per uns mesos, i aquí s’ha quedat la resta de la seva vida: els sona, aquesta història? Quants de nosaltres la podríem explicar?

El taller, diu el director, constitueix l’hàbitat natural de Sergi Mas, un espai reduïdíssim i que li serveix per visualitzar la idea d’un home físicament petit però capaç de filar un discurs potentíssim amb dos grans eixos temàtics: la difusa i equívoca frontera entre l’art i l’artesania, entre l’artista i l’artesà, que en el cas de Sergi Mas es confonen i se superposen, i el seu paper com a recopilador i conservador d’una identitat, d’una idiosincràsia, de les realitzacions materials del que Morell anomena l’“andorranitat” i que molt probablement s’hauria acabat perdent, o com a mínim ens hauria arribat de forma molt més desdibuixada, sense la seva faceta d’etnòleg i col·leccionista. Precisament, la que més ha sorprès el seu net. Què ha sigut el més difícil d’aquesta insòlita aventura cinematogràfica? “Fer-me enrere i prendre distància per tenir una visió més global del meu avi no com a avi sinó com a figura pública..., dintre de les modestes proporcions en què podem entendre això de figura pública en el context andorrà”, diu. Se n’ha sortit? La resposta, el 24 de gener al Comunal.