El meu avi va morir a la guerra

Pastor torna a la novel·la amb ‘Ossos i cendres’, que reconstrueix el periple bèl·lic de tres dels homes de la família.

Tres anys, tres, feia que Robert Pastor, el degà dels periodistes, no s’enfilava en aquesta pàgina. Llavors ho va fer amb els relats de Perdut i altres històries de les Valls. Ara hi torna amb Ossos i cendres, l’aposta local de Límits per aquest Sant Jordi. Feia quatre decennis, des que va debutar en el gènere amb Ynesa de Gaxen, que no reincidia en la novel·la, i s’hi ha aventurat ara, diu, per complir una mena de deure de sang: reconstruir el periple bèl·lic dels tres germans Jordán, Vicente, Gregorio i José, tiets de la seva sogra i exponents del destí fatal amb què la Guerra Civil espanyola va marcar dues generacions.

L’excusa de tot plegat és la investigació, gairebé un reportatge, que Pastor va engegar a partir dels records de la seva sogra. Una història que probablement podrien explicar milers d’espanyols de tots dos bàndols i en la qual només hi ha perdedors: som al setembre del 1936 a la localitat saragossana de Santa Eulalia de Gállego. La rebel·lió franquista ha triomfat a la província, i una partida nacional arriba al poble per endur-se’n sis veïns. El delicte? Eren republicans públics i notoris. Entre ells hi ha Vicente, el petit dels Jordán. Ningú no el va tornar a veure amb vida. Ni ell, ni cap dels seus companys d’infortuni. De fet, tampoc no els van tornar a veure morts, perquè se’n va perdre el rastre i se’ls va acabar considerant “desapareguts”.

En realitat, van ser afusellats el mateix dia que se’ls van endur a la pedrera de Torreiro, ben a prop de Santa Eulalia. I els cossos, ocultats sota la runa. Tot això, en fi, les famílies –o els que en quedaven amb vida– no ho van saber fins sis decennis després, quan gràcies a la insistència d’un altre veí de Santa Eulalia que mai no va perdre l’esperança de recuperar els cossos del seu tiet i del seu avi –posem-li nom en aquest heroi: es diu José María Gargallo i avui té 90 anys– se’n van acabar localitzant les restes i se’ls va enterrar amb la dignitat que mereixien.

Ossos i cendres exhuma aquesta tràgica història i hi afegeix el periple bèl·lic dels dos germans de Vicente: tots dos van fugir l’endemà mateix que s’enduguessin el petit dels Jordán. D’ells només se’n sabia, diu Pastor, que havien fugit a França, que el mitjà, Gregorio, s’hi havia casat, i que havia tornat breument a Espanya acollit al fals perdó que Franco va prometre el 1940 als exiliats que no tinguessin delictes de sang –va acabar en un camp franquista només trepitjar Canfranc– i que el gran, José, s’havia enrolat als batallons de treballadors estrangers en començar la II Guerra Mundial i que va acabar a Mauthausen: hi va deixar la pell, com altres 4.761 deportats espanyols que van ingressar al camp austríac. Res més.

Així que Pastor ha armat una ficció en què imagina el periple que va portar els seus dos parents a la cita amb el destí. És aquí on la història deixa lloc a la ficció, i el periodista cedeix el teclat al novel·lista. Un periple que passa per Andorra –pura llicència poètica, admet–, on els germans Jordán van arribar, quina casualitat, en la mateixa expedició que Sant Josepmaria: ja saben, el 10 de desembre del 1937.

Aquest és un dels molts cameos de celebrities de l’època amb què l’autor ha anat amanint el relat: resulta que els Jordán s’acolliran a l’hotel Palanques de la Massana, gràcies a l’amistat que fan amb Eduard Molné. El coronel Baulard en persona els firma un salconduit que els permet arribar fins a Tolosa, i a aquesta ciutat, capital oficiosa de l’exili republicà, coincideixen un tal amb Federico: Jorge Semprún, és clar, que abans d’enrolar-se a la Resistència i acabar a Buchenwald –òbviament, va sobreviure– va tenir temps d’ajudar els Jordán, agricultors semianalfabets, a redactar una carta per als que s’havien quedat a casa.

Tot això en la ficció, és clar. Diu Pastor que si hi hagués hagut a la seva família algun cas similar però de l’altre bàndol, hauria teixit una història paral·lela. No en va trobar cap, afortunadament, i ens haurem de conformar amb les vicissituds dels Jordán, escrita amb la mirada compassiva de l’autor lligat per un deute de sang, i sota l’advocació del lema que corona la casa d’Amsterdam on Anna Frank va viure els seus últims anys de vida: “Mai més”.

Ossos i cendres, per cert, es presenta l’11 d’abril a La Llacuna, amb Claude Benet, aquí amb el barret d’historiador, i l’editor de Límits, Marc Miró.

Arrenca la marató de Sant Jordi

Tic, tac, tic, tac. S’acosta Sant Jordi i ja saben, s’acaba el món. Ahir arribava a les llibreries la reedició de Borís I, rei d’Andorra, i avui ho fan dos títols més d’Anem: d’una banda, Flamenca, traducció al castellà d’aquest clàssic de la novel·la medieval que relata els amors més o menys furtius de la dama del títol i el cavaller Guillem Nevers, per a escarni d’Archimbaut, l’espòs cornut i gelós de Flamenca. L’obra –que petit és el món– és en l’origen de El mal querer i de Malamente, el disc i el hit de Rosalía, i estrena la col·lecció Literaturas, que recuperarà textos literaris històrics. La tercera novetat d’Anem és El caminar d’una vida, que reuneix les converses a quatre mans entre el traspassat Daniel Armengol i l’editor Josep Enric Dallerès. Editorial Andorra també arrenca la carrera de Sant Jordi amb Morir a cavall dels vents, que estrena també col·lecció –en aquest cas, de novel·la negra– amb una intriga que firmen els escriptors catalans Jordi Corominas i Llorenç Planes. La presentació, l’11 d’abril al Museu del Tabac, amb Albert Villaró.