El miracle de Santa Anna i l’esbart

Diu Rafa Martín, el director de l’esbart Santa Anna, que la majoria dels integrants del cos de dansa fa vint, trenta anys que ballen. Per no dir tots. Ell mateix, per exemple, que va començar quan en tenia deu, ara fa tres decennis. I diu també que no ho podrien deixar, encara que ho volguessin, perquè no hi ha relleu generacional a la vista: “Quan els juvenils han de fer el salt, ho deixen perquè marxen a estudiar a fora, i com és lògic no ho poden compaginar.” Així que els toca a ells mantenir la flama encesa, i al final resulta quasi un miracle –el miracle de Santa Anna– que la formació degana de l’esbart nacional continuï 66 anys després de la seva fundació al peu del canó. Possiblement sense l’empenta internacional que va tenir durant els anys que el coreògraf català Joan Fosas en va exercir la direcció, i que va portar l’esbart a escenaris com el Palau de la Música Catalana, l’Opera d’Alexandria i el Gran Teatro de l’Havana. Però amb prou bona salut per estrenar dissabte al Prat del Roure Tardes d’Engordany, una coreografia nova de trinca que firma el mateix Martín, amb música de Brigit García i disseny de vestuari a càrrec de Núria Barquín. La peça recrea, com suggereix el títol, les formes d’oci de principis de segle XX –els joves del poble jugant la partida a la taverna, a la vegada que empaiten les cambreres i flirtegen amb les veïnes– i s’inscriu en la línia de, diguem-ne, recreació històrica encetada per Fosas amb Escaldes 1908.

Tardes d’Engordany posarà el colofó a una vetllada que es completa amb una desena més de peces rescatades, com diu Martín, del generós fons d’armari de l’esbart: des de les Danses de Castellterçol, Morisca, Provençal, Arlequinada i Disfressades, que feia cursos que la formació no ballava, fins a Contradanses, Ains de l’ànima i Mediterrani, l’única que repeteix del programa del 2015. I serà aquesta i en endavant la línia del Santa Anna: estrenar cada temporada una coreografia, i revaloritzar el repertori amb nou vestuari, per exemple, que és el que s’ha fet amb les Danses de Castellterçol. ¿Quin és el, diguem-ne, full de ruta de Martín per a l’etapa que va encetar l’any passat, quan va substituir Ivan Betancourt? “Respecto altres visions, naturalment, però jo concebo l’esbart com el dipositari de la dansa tradicional”, diu qui va ser durant més d’un decenni adjunt de Fosas. Així que res de coquetejar amb la contemporània: “Intentaré transmetre el que he mamat aquests 30 anys que fa que ballo. Especialment el que ens va ensenyar Fosas. Va ser un privilegi treballar amb ell, perquè era un mestre, i l’únic que pretenc és continuar la seva línia.”