El molí d’en Guillem torna al segle XVI

Encamp en restaura la maquinària i oferirà demostracions de com es molia tradicionalment el gra per fer-ne farina.

“El més bonic de tot és aquest molí fa farina”. Ho deia avui amb legítim entusiasme Robert Lizarte, l’home que ha convertit en una aventura les visites a Casa Cristo, que està contribuint decisivament a difondre el nostre patrimoni campaner i que en endavant –i amb el permís de Francina Pons, la gran especialista en la matèria– afegirà al recorregut etnocultural d’Encamp el molí fariner de cal Guillem, inaugurat oficialment avui i que es podrà visitar, amb demostració inclosa, a partir de l’1 de juliol.

De fet, el molí ja es podia visitar des que el 1993 la propietat el va cedir al Comú amb la condició que el posés a disposició de veïns, turistes i diletants. Així ho va fer, però fins ara el que s’hi veia eren les parets i la maquinària inertes: la mola, les dues pedres –la sotana i la volandera–, el rodet, l’alçador, la canal, l’estolador i el carcabà eren testimonis muts de temps passats i que semblava que mai més no tornarien. Però han tornat.

Tres mesos han trigat els operaris del taller Montañes per restaurar les peces: se n’ha retirat el vernís per buscar la fusta original, s’ha respectat al màxim el material original, s’ha salvat fins i tot la mola, després de quatre segles de girar i girar, i només ha calgut canviar el banc, que estava podrit, i les teules, que s’han substituït per llosa del país. 

I el que dèiem: el molí d’en Guillem torna a moldre blat de moro gràcies a la mola que impulsa l’aigua del riu Aixec, que fa moure les dues pedres que trituren el gra i el converteixen en farina. De fet, això és el que el molí va fer com a mínim des del segle XVI i fins als anys 60, quan va deixar de girar. La primera referència documental és del 1596, i es tracta d’un contracte pel qual casa Guillem adquireix el dret a moldre dos dies per setmana, diu Pons, que ho sap tot sobre les nostres moles i molins. “Ja tenien dret a moldre dos dies més, i tot plegat el que ens està dient és que el molí existia de molt abans”. Durant tres segles llargs va fer farina per al consum humà, i els últims temps, quan ja no podia competir amb la farina d’origen industrial, pinso per al bestiar. Fins que la mola deixa de girar en algun moment dels anys 60.

“És tot un orgull veure funcionar el molí, que forma part de casa nostra des de fa segles, n’hem sentit explicar històries des de petits i és una manera de conservar el patrimoni i de transmetre’l a les generacions que vindran”. Ho explicava amb certa emoció Íngrid Torres en nom de casa Guillem. El seu avi, Roc, va ser l’últim hereu de la família que va tenir el molí en funcionament, i Pons, que va arribar a temps d’interrogar-lo i documentar-ne la memòria, en recorda anècdotes com ara l’esllavissada que al XVIII va arrasar el nucli del Tremat, molí inclòs. “En lloc de fer-ne un de nou el que van fer va ser aixecar-lo sobre els murs que havien sobreviscut, per això al lateral es distingeix perfectament encastada a mitja alçada la llinda del que antigament devia ser la porta”. Recordava també Roc Torres el neguit perquè les pedres no reneguessin. “És a dir, que no freguessin massa l’una amb l’altra quan el gra ja estava molt, perquè són de granit, fàcilment salpen guspires, i el risc d’incendi era elevat”.

La intervenció al molí d’en Guillem ha costat 10.000 euros i s’afegeix al programa aixecat pel Comú per “recuperar i posar en valor”, diu la cònsol, Laura Mas, “els nuclis històrics de la parròquia”, al costat de les pintures murals de la Mosquera, la millora dels entorns de les Bons i l’embelliment de l’accés al poblet d’Encamp.  

Francina Pons documenta en una monografia els 75 molins fariners del país

El més antic és probablement el de casa Joan Antoni, veí per cert del de cal Guillem i que la propietat actual ha restaurat, diu, de forma exquisida i mil·limètrica. Segons un document del segle XIV, la finca adquirida per aquell primer rebesavi de la família incloïa el molí. Així que de nou dedueix Pons que ja existia de temps enrere. Però el de casa Joan Antoni és tan sols un dels setanta molins llargs que Pons, aquí amb el barret d’etnoarqueòloga i convertida en referència nacional de la matèria, ha documentat des que ara fa tres lustres li va donar la dèria molinera. S’hi va posar per pura casualitat, per saber una mica més del molí de Tobira, al qual té un carinyo especial, qüestió de veïnatge, i que va ser arrasat el 1974. No en busquin ni els vestigis, perquè no en trobaran. I potser per això l’ha triat per il·lustrar Moles i molins fariners d’Andorra, monografia vocacionalment definitiva que Aloma publicarà al juliol. Hi repassa, un a un, els 70 que, dèiem, ha pogut documentar, amb fotografies antigues i reconstruccions ideals que ella mateixa ha plasmat a l’aquarel·la. Hi trobaran per exemple el de cal Pal, que el Comú d’Ordino vol que torni a funcionar com el d’en Guillem. O el del Mas d’en Soler, de nou a Ordino, que mol com el primer dia i que el 18 de juny es podrà visitar en una excursió dirigida per l’autora. És també el cas del molí de casa Tomàs del Tarter, reconstruït per la propietat. Per no parlar del molí vell de Canillo, museïtzat i visitable però que en canvi no gira. Tampoc estan operatius els tres que s’han conservat a Ransol, anant cap als Plans, ni el de casa Rull.