El mural més gran d’Andorra

Bosque conclou els 1.400 metres quadrats de ‘El país el construïm les persones’, a la rotonda dels Dos Valires.

No és que sigui tècnicament més difícil que els altres cinc murals gegants que ha anat il·lustrant per parets mitgeres de tot el país des que el 2016 es va estrenar en l’art urbà amb Transparència, a la façana posterior del Comú de la capital. Però sí que és el més gran, amb una superfície total de 1.400 metres quadrats, i al que més temps ha dedicat: prop de vuit mesos repartits en dues tandes,  perquè s’hi va posar a l’octubre, ho va deixar al desembre perquè per sota dels 5º la pintura no s’adhereix prou bé –i perquè caram, tot el dia a la intempèrie, i en el més cru de l’hivern, acaba passant factura–, i al maig es va tornar a enfilar a la bastida. Fins fa quinze dies, que va donar oficialment per clausurada l’aventura.

A dreta llei, al títol honorífic de mural més gran d’Andorra li hauríem d’afegir un matís: sempre que parlem d’un mural permanent. Cal recordar que amb motiu de l’última biennal de Land Art l’equip de Guillaume Legros, àlies Saypé, va construir a la campa d’Engolasters les mans monumentals del projecte Beyond Walls. Però Saypé no treballava sol i es tractava, a més, d’una intervenció essencialment efímera.

Fet aquest matís, El país el construïm les persones és una obra singular des de tots els punts de vista. Per començar, per la inexistència de precedents i per l’audàcia del ministeri d’Ordenament Territorial, que és qui ha sufragat els 35.000 euros de l’ocurrència d’encarregar a una artista, i a més local, una intervenció d’aquesta envergadura en un espai privilegiat i transitadíssim com ho és la rotonda dels Dos Valires. El tram inferior de la rotonda, per concretar. També ho és pel concepte: humanitzar i embellir un espai tan inhòspit com són els baixants, mur i columnes de formigó que esquitxen l’escalèxtric. I finalment, pel projecte de Bosque, que va trobar la inspiració en el paisatge industrial en què s’ubica la rotonda, amb la central de FEDA com a il·lustre veïna. A partir d’aquí, va plantejar el mural com un homenatge als obrers i enginyers que als anys 30 van fer possible l’electrificació del país i la culminació de la xarxa de carreteres: ells són els personatges en blanc i negre que ha extret de fotografies antigues conservades a l’Arxiu Nacional que es reparteixen pels murs de la rotonda. Al seu costat, i en color, els homes, les dones i els nens que construeixen l’Andorra d’avui i que construiran la de demà.

I com ha convertit aquests nobles desitjos en realitat? Doncs il·lustrant la mitja dotzena d’espais diferents que Ordenament Territorial va posar a la seva disposició amb sis escenes diferents, amb especial atenció al tram central de la rotonda i sobretot, sobretot, a la sortida en direcció a Encamp, just on hi ha la parada del bus i on Bosque va tenir la feliç idea  de plasmar-hi un vehicle tan històric com el Fargo però que, quina llàstima, no és el Fargo: es tracta del Saurer amb placa AND 405 –la del Fargo era la 402!– que als primers anys 50 va ser el primer a cobrir la línia d’Acs.

Diu Bosque que el Saurer ve del passat, i que per això és en blanc i negre, i que a la vegada constitueix un subtil homenatge a tres pioners amb nom i cognom: Josep Alsina, l’autor de la fotografia original, i també a Casimir Arajol i a Rafel Marfany, que van ser els dos primers conductors d’aquest Saurer. Que té trampa, per cert: els vehicles d’aquesta marca muntaven originalment el volant a la dreta, però el que ha traçat Bosque el porta a l’esquerra. Una llicència poètica com ho és també la perspectiva de l’escena, absolutament fantàstica però necessària en l’obra mural de grans dimensions perquè l’observador capti una escena coherent.

Les columnes, en fi, les ha convertit literalment en personatges, dibuixant-hi els nens que, com petits atles andosins, sostenen l’estructura de la rotonda. Tot plegat, en un lloc de privilegi, nus de comunicacions  i pol de creixement, perquè ben aviat s’hi traslladarà la nova base d’operacions del COEX, i on està previst que es construeixi la urbanització de la Cabeca. Dir-ne una obra d’art “magistral”, com va fer ahir el ministre Torres, és potser un cortès ditirambe, però que és espectacular i que no té parangó al país, és un fet indubtable.