El museu de l’elefant, per dintre

L’Arxiu publica una sèrie de fotografies inèdites del museu de ciències naturals de Pau-Xavier d’Areny-Plandolit.

Una girafa, una boa i una iguana; tres pitons i tres cocodrils; quatre micos; set garses reials, vuit tortugues, nou isards i nou garses més, ara imperials; onze grues, vint cigonyes, vint-i-dos voltors, vint-i-cinc flamencs i, naturalment, un elefant indi. O elefanta, la Júlia de Joan Peruga. Ah, sí: i tres esquelets humans sencers. Aquest és part del Gran Museu Areny de Ciències Naturals, que va obrir als primers anys 30 a Ordino, l’última gran empresa d’aquest esperit inquiet que va ser Pau-Xavier d’Areny-Plandolit (Tolosa, 1876-Barcelona, 1936).

S’aixecava exactament on avui hi ha l’Auditori Nacional que, de fet, en va conservar la planta original. I si en parlem avui i aquí és perquè l’Arxiu Nacional acaba de publicar a la Peça del mes –d’abril, s’entén– una sèrie de fotografies fins ara inèdites que exploren l’interior d’aquest espai més aviat llegendari i que en té –si pensem en el lloc, Ordino, i l’època, els anys 30– molt d’excèntric, quimèric i visionari. I en parlem també perquè el naturalista gironí Salvador Pérez ha reconstruït al blog Taxidermidades –documentadíssim: una mina– la trajectòria professional del nostre home d’avui, que va ser –segur que el recorden d’El museu de l’elefant– ginecòleg i anatomista, editor, mag i taxidermista, i que va deixar un grapat de patracols de títols curiosíssims, des d’un Compendio de obstetricia para uso y régimen de las matronas (1895) fins al Manual del naturalista preparador (1909), passant per Las maravillas de la magia moderna (1913) i El cultivo de la estética y la belleza de la mujer (1923).

El cert és que les notícies del Gran Museu Areny eren fins ara escasses i més aviat vagues. Tradicionalment s’ha dit que va obrir cap al 1935. Pérez n’ha rastrejat la prehistòria fins al 1930, quan Pau-Xavier s’instal·la definitivament a Ordino i projecta un hotel en el terreny que avui ocupa l’Auditori. L’encàrrec va recaure, diu, en l’arquitecte Antoni Darder Massó, amic de Pau-Xavier i, com ell, aficionat a la màgia. Però de seguida el va reconvertir en museu.

Reprenia així la dèria que l’havia acompanyar durant tota la seva carrera: en dues ocasions va opositar –sense èxit– a la plaça de preparador-conservador dels museus de ciències naturals de Madrid (1907) i Barcelona (1908); l’abril del 1914 obre el primer museu Areny, al número 66 del carrer Escudellers de Barcelona i que ofereix –diu– models d’anatomia, ulls de vidre, material de taxidèrmia i, de passada, “lobeznos vivos y domesticados, propios para el curce con perros, y un tigre pequeño, manso”, segons la publicitat que n’ha localitzat a La Vanguardia. El 1915 es trasllada al número 56 del carrer del Carme, amb un catàleg que inclou “disección de perros, loros, canarios y toda clase de animales, con gran exactitud”, segons de nou els anuncis publicats La Vanguardia i El Diluvio.

Un museu efímer

Les coses li devien anar només mig bé, perquè el museu del carrer del Carme tanca el 1920 i el decenni següent desapareix el rastre del Pau-Xavier taxidermista. Sabem que el 1921 torna a fracassar en l’intent d’obtenir la plaça de director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, i només consta que cap al 1930 reobre breument un taller al número 10 de la plaça Reial. Les següents notícies són ja a Ordino, embarcat en les noves aventures empresarials: primer, l’hotel; després, el museu, que tenia, diu Pérez, dues plantes. A la de baix, un gran saló amb l’elefant i tres diorames de dimensions considerables –entre els 12 i els 20 metres quadrats– amb les serps, els cocodrils, els micos, les tortugues i les aus marines, així com unes quantes vitrines plenes de grups d’animals, i caps dissecats -glups- penjats per les parets.

A la planta de dalt, dues tarteres on va plantificar els voltors i els isards, més la secció d’anatomia amb els tres esquelets. Sembla que el 1933, quan va començar a editar Andorra Agrícola, el museu ja estava en marxa, perquè un dels objectius de la revista era precisament donar-lo a conèixer. Dos anys abans del que s’ha dit habitualment. Però aquella aventura tenia els dies comptats: Pau-Xavier va morir el març del 1936, i tot i que el seu fill Xavier –odontòleg i també mag– s’hi va posar al davant, la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial li van donar el cop de gràcia definitiu.

Pérez ha posat fins i tot data al traspàs del Gran Museu Areny: el 24 de novembre del 1948, quan l’Ajuntament de Barcelona va adquirir per 200.000 pessetes els prop de 1.700 exemplars –entre els quals, 91 rèptils, 200 peixos, 488 aus i 107 mamífers, cal pensar que inclosos els tres esquelets– que constituïen la col·lecció sencera. Tot plegat va anar a parar al Museu Municipal de Zoologia, que va haver de tancar durant dos mesos per ampliar les instal·lacions i fer lloc als nous espècimens.

Va reobrir el 30 de gener del 1949 i, “efectivament, el Museu de Zoologia de Barcelona conserva encara els expedients relatius a aquella adquisició, inclòs l’inventari i l’àlbum fotogràfic del museu d’Ordino, i els poders que els fills de Pau-Xavier van atorgar a la seva mare, Neus Gassó, per vendre la col·lecció”.

Pel que fa a l'edifici, diu Pérez que els decennis següents eds va utilitzar com a magatzem de gra i assecador de tabac. Com és sabut, la casa d'Areny-Plandolit -inclòs l'antic museu- va ser adquirida el 1972 pel Govern i el nou Auditopri, projectat per l'arquitecte José García de Paredes i que conservava intacta la planta original, va obrir la tardor del 1991. Però aquesta ja és ua altra història.