El musicòleg Artur Blasco, premi Recercat 2016 a la investigació local

El musicòleg Artur Blasco (1933), fundador d’El Pont d’Arcalís, ànima de la Trobada d’acordionistes d’Arsèguel i autor d’A peu pels camins del cançoner, rebrà dissabte, a Vic, el premi Recercat 2016 a la investigació local, convocat per l’Institut Ramon Muntaner —Fundació Privada dels Centres d’Estudis de Parla Catalana—, que celebra dissabte la seva jornada anual. La candidatura de Blasco, que compartirà el guardó amb el sacerdot i historiador osonenc Antoni Pladevall, va ser proposada conjuntament per la Societat Andorrana de Ciències i l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell, i ha obtingut el suport d’una setantena d’entitats culturals dels territoris de parla catalana, inclosos una vintena d’andorrans. El premi Recercat s’afegirà així a la Creu de Sant Jordi (2001) i al Premi Nacional de Cultura Popular de la Generalitat (2004). La carrera de Blasco com a musicòleg arrenca el 1955, quan va recollir i transcriure la primera cançó: Els cigalons de Canalda. La seva informant, Mercè Elies, padrina de la pensió de la plaça de Sant Joan de Berga on feia uns dies estada. Però diu que no s’hi va posar de debò, de forma sistemàtica, fins al 1965, punt de partida diguem-ne oficial del cançoner. Mig segle després ha recollit més d’un miler i mig de cançons amb les aportacions de prop de tres centenars d’informants de tot el Pirineu: el resultat forma part dels 80 DVD que l’abril de l’any passat va cedir a la Generalitat, i nodreixen els volums d’A peu pels camins del cançoner, projecte monumental editat amb la col·laboració de Salòria que està a punt de publicar la novena entrega —consagrada per cert al Pallars Jussà— i que quan conclogui constarà de dotze volums. Ara fa un any, el mateix Blasco sostenia en aquest racó de diari que, tot i la seva feina, el 75% del repertori tradicional s’ha perdut i que el factor determinant va ser la mecanització del camp, amb el tractor com a estendard, que va acabar amb les colles de segadors i de plegadors de fruits, que eren els principals actors de la cançó tradicional. Nom, aquest últim, que inclou tant cançons de vetlla com les anomenades cobles de renoms i del Peirot, la cançó de desafío, la cançoneta nova —que un particular, normalment àgraf, li encarregava al dictaire, que hi posava lletra i solfa— i la cançó de ronda, de tema amorós i que constitueix el 80% del repertori.