El nostre heroi Simeó (3a part)

És amb tota seguretat un dels episodis a la vegada més determinants i més mal coneguts de la història moderna d’aquest racó de món nostre: som al 1705, en plena Guerra de Successió espanyola. La sort sembla decantada cap al costat de l’arxiduc Carles. Com a mínim, a la Corona d’Aragó, i encara més a la Seu, on el capítol catedralici s’ha passat amb armes i bagatges al bàndol austriacista; el bisbe Cano, partidari del Borbó, s’ha vist obligat a fugir a l’exili, i el nou batlle –i per tant, veguer– és Francesc Carreu, afecte a l’arxiduc. Així que el Consell de la Terra no té altre remei que reconèixer Carles III.

Una aposta que el 1705 semblava més o menys segura però que va sortir llufa –l’arxiduc va resultar cavall perdedor–, i que ens podria haver sortit caríssima: la derrota austriacista, consagrada al Tractat d’Utrecht del 1713, i la confirmació de Felip V al tron espanyol van portar de la maneta el Decret de Nova Planta. És a dir, l’abolició de les institucions de la Corona d’Aragó i la implantació d’una administració de matriu i inspiració castellana: es tractava que quedés clar qui havia sigut el vencedor, i qui el perdedor d’aquella guerra. I la posició andorrana, tot i la delegació que el 1714 es va desplaçar a Barcelona a fer-li la pilota al duc de Pòpuli, al capdavant de les forces borbòniques que assetjaven la ciutat, era com a mínim dubtosa.

La sorpresa monumental és que Andorra no seguís a partir del 1713 la (mala) fortuna dels territoris veïns i que conservés els privilegis, la neutralitat, el coprincipat i, com a conseqüència de tot l’anterior, la (proto)independència que ens ha dut fins avui. L’historiador català Jordi Buyreu, professor d’història moderna a la Universitat, ha dedicat bona part de la seva activitat com a investigador a donar resposta a aquest apassionant capítol, i ens les va donant en dosis homeopàtiques: primer va ser al Diplomatari del segle XVIII, després a la recent introducció històrica de l’última edició del Politar, i ara hi torna a Les Valls d’Andorra a l’època moderna: segles XVI-XVIII, que forma part dels vuit articles del volum col·lectiu Guerra, frontera i identitats (Afers) i que és probablement la síntesi més entenedora i accessible d’aquest moment epifànic.

I Buyreu ho té claríssim: el campió de la independència andorrana és el navarrès Simeón de Guinda, bisbe d’Urgell entre el 1714 i el 1737, “el personatge cabdal per entendre el manteniment de la neutralitat andorrana i el posterior camí que recorreran aquestes Valls fins a l’actual estatuts d’estat independent”. El nostre heroi Simeó és l’home providencial que dóna resposta a les preguntes clau que planteja Buyreu: “¿Per què els vencedors no van intervenir o abolir les institucions de les Valls? ¿Per què la monarquia francesa o l’espanyola no van aprofitar la conjuntura per acordar que el territori andorrà passés jurisdiccionalment a l’un o a l’altre?” En resum: ¿com és possible aquest miracle que anomenem Andorra, quan teníem totes les butlletes per acabar com Catalunya?

El bisbe tossut

D’entrada, diu Buyreu, Guinda formava part dels vencedors: li atribueix una posició “preeminent” a la cort del Borbó. Una posició prou sòlida per permetre’s declaracions tan taxatives com la que el 1715, tot just acabada la guerra, ordena el Consell de la Terra: “No obedescáis orden alguna que no sea expedida por el rey christianíssimo y por nos; y qualesquiera que expediere contra vos el intendente general del Principado de Cathaluña, os mandamos que no la obedescáis.” Un any després, ja amb el Decret de Nova Planta vigent, recorda que el governador de la Seu “no tiene ni ha tenido jamás jurisdicción ni autoridad en vos ni essa nuestra Valle por ser de nuestra soberanía y de la del rey christianíssimo”. Guinda, en fi, es va prendre el càrrec de bisbe, i per tant el coprincipat, com una cosa personal, “i no estava disposat a perdre cap de les preeminències ni rendes que el títol li concedia”. De seguida va tenir ocasió de demostrar-ho: el bon bisbe Simeó es va demostrar hàbil jugador d’escacs.

D’una banda, garantint a les autoritats borbòniques que no es tornés a conspirar contra Felip V, després d’un obscur episodi en què el síndic de l’època, l’encampadà Joan Antoni Torres, patrocinés un conciliàbul dels partidaris que encara li quedaven a Carles a la Seu i comarca; de l’altra, intercedint davant de les autoritats borbòniques a favor dels interessos andorrans: “La abolición de los privilegios de Cataluña no tiene conexión alguna con los concedidos a la Vall por los reyes catóilicos.” Se’n sortirà per mesell i perquè a canvi obté del Consell de la Terra el compromís de lluitar contra el contraban, sobretot de tabac, amb prohibicions que, probablement per incomplertes, es repetiran el 1731, el 1739, el 1765 i el 1774. Ja feia molts anys de la mort de Simeó. Però la feina ja estava feta des que el 1731 el plet entre la Intendència General de Catalunya i les Valls d’Andorra es va resoldre a favor nostre, reconeixent “la libertad de entrar a este Principado todas las mercadurías y géneros procedentes de dicha Valle sin pagar los reales derechos”. Aquest desenllaç judicial, conclou Buyreu, “confirma la victòria de les tesis de Simeó de Guinda des del 1714: es van mantenir els privilegis, però la contrapartida va ser l’autocontrol del contraban per part de les autoritats andorranes”.

Buyreu també analitza una hipotètica però en alguns moments plausible annexió espanyola, sobretot immediatament després de la Guerra de Successió, amb la (per a Andorra) problemàtica aliança francoespanyola encara vigent: “Les autoritats espanyoles van ser lentes a reaccionar”, diu. El 1719, quan el síndic de l’època, l’encampadà Joan Antoni Torres, se la va jugar patrocinant conciliàbuls dels austriacistes urgellencs, ja havia passat el moment: “El copríncep francès no estava disposat a perdre un enclavament estratègic, ni l’episcopal, les seves prerrogatives”, conclou. La pregunta és: ¿mereix o no Simeó de Guinda un lloc de privilegi en la nostra memòria col·lectiva? ¿Un carrer, per exemple?