El nou museu de l’automòbil, “latent, però no descartat”, sosté el ministeri

Potser recordin el faraònic museu de l’automòbil que els aleshores ministres d’Ordenament Territorial, Jordi Torres, i de Cultura, Olga Gelabert, es van treure de la màniga el maig del 2018, a l’últim tram de la legislatura anterior. Havia d’anar en un solar de la plaça dels Arínsols que cediria el Comú, i es va arribar a convocar un concurs, que van guanyar Lluís Ginjaume i Gerard Veciana amb un projecte que s’enfilava als 11,5 milions d’euros. Eren més d’11.000 metres quadrats de superfície repartits en dos cossos que incloïa la urbanització d’una nova plaça a continuació dels Arínsols. No era un bluf: els pressupostos del 2019 i del 2020 hi havien de destinar sengles plurianuals i fins i tot es va arribar a vaticinar que les obres s’adjudicarien abans de la fi de la legislatura.

No només no va ser així, sinó que la Covid va alterar els optimistes plans museístics del nou Govern: tant el Nacional com el de l’Automòbil, van acabar aparcats al calaix de les bones intencions en espera de temps millors. I sembla que per fi han arribat. El primer serà una de les propostes estrella del programa demòcrata en matèria cultural, com el mateix cap de Govern, Xavier Espot, va avançar setmanes enrere en la presentació del Relat nacional. El segon no ho té tan clar, però la cap de Museus i Monuments, Ruth Casabella, va obrir ahir una porta a l’esperança: segons ella, el nou museu de l’automòbil és un projecte “que no està sobre la taula, és veritat, però que no està ni molt menys descartat. De fet, és un projecte latent, que si arriba el cas caldrà revisar perquè el context és molt diferent”.

El que ha canviat ha sigut essencialment la definició de museu segons el Consell Internacional dels Museus (ICOM), que la va revisar l’agost passat. Des d’aleshores, per museu hem d’entendre-hi “una institució sense ànim de lucre que investiga, col·lecciona, conserva, interpreta i exhibeix el patrimoni material i immaterial”. La nova definició para especial atenció a l’accessibilitat i la inclusivitat i espera que aquests equipaments fomentin la diversitat i la sostenibilitat, així com la participació de la comunitat. Insisteix Casabella que el futur museu, si mai arriba, s’haurà d’adaptar a aquestes noves exigències, “que són d’altra banda les que inspiren el ministeri en aquesta matèria”.

Així que el museu de l’automòbil ressuscita, just a temps de les eleccions i ni que sigui per quedar-se temporalment als llimbs. Casabella ho va augurar en la mena de refundació del museu-de-tota-la-vida que va presentar ahir i que ha vingut motivat pel trasllat al BiciLab d’un centenar de bicicletes de la col·lecció Riberaygua que fins ara s’exposaven a Encamp.

El fargo, a Encamp?

Hi ha un altre tema pendent, estretament relacionat amb l’equipament encampadà, que és el Fargo. Recordin que Velles Cases n’està ultimant la primera fase de la restauració, amb el suport del Comú d’Escaldes i del ministeri de Cultura. La idea inicial és que el vehicle (ja saben, construït el 1945, matriculat entre nosaltres dos anys després i que és l’autobús de transport de viatgers més antic que es conserva) es dipositi a l’aparcament del Prat Gran escaldenc, que es pugui visitar i fins i tot organitzar-ne sortides d’exhibició esporàdiques. Però la pregunta és òbvia: tenint un museu de l’automòbil de titularitat nacional, i estant el Govern implicat en la restauració del Fargo, no seria Encamp el destí ideal d’un vehicle històric?

Visiblement incòmoda, Casabella es va escudar rere una bateria d’arguments tècnics i més aviat tangencials: d’una banda, les dimensions del Museu de l’Automòbil: “L’equipament està ple, simplement, no hi ha espai”. A partir d’aquesta premissa, el que caldria primer de tot és conèixer les especificacions tècniques del Fargo, “i això no ho sabrem fins que s’hagi acabat de restaurar”. Seria en última instància Encamp un lloc adequat per dipositar-lo? “Fins que no en tinguem les dades objectives, no ho podrem valorar”.