El país que va imaginar Julià Reig

Xus Lluelles i Eva Garcia repassen els episodis i els personatges clau del segle XX a ‘Història econòmica d’Andorra’.

Som exactament el país que va imaginar Julià Reig. Especialment, durant la seva primera etapa com a síndic, entre el 1960 i el 1967. Va ser ell qui va tenir la visió estratègica d’apostar pel turisme d’hivern com a element clau que apuntalés l’expansió econòmica que es gestava en aquells anys. I ho va fer de manera plenament conscient, convençut com estava que era la tecla que calia tocar. D’aquí que Xus Lluelles el consideri a tots els efectes el fundador del model econòmic actual, basat en un turisme que és encara –assegura– el sector estratègic de l’economia andorrana, i que ho continuarà sent els pròxims anys, augura, tot i que el model ha entrat a principis del segle XXI en una fase de "maduresa" que, juntament amb la conjuntura internacional, requereix dels "reajustaments" a què estem assistins els últims anys, des de la imposició directa a l’anomenada obertura econòmica i el nou acord d’associació amb la UE.

Aquest paper decisiu de Reig (Sant Julià, 1911-1997) en la configuració del país que coneixem és una de les conclusions d’Història econòmica d’Andorra: segles XX-XXI, escrit a quatre mans amb la jurista Eva Garcia i que repassa en sis grans capítols l’evolució de l’economia nacional des del 1900 fins ara mateix, fins al punt que dedica un epígraf al cas BPA. Per dir-ho ràpidament: l’agonia del model tradicional d’economia de muntanya i la irrupció amb fòrceps en la modernitat gràcies sobretot a Fhasa i el paper dinamitzador que van tenir per a Andorra la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial –“El país es converteix en una plataforma de distribució de persones i de mercaderies que proporcionarà les rendes que permetran la posterior expansió”, diu Lluelles–, però també la crisi dels anys 50, la implantació al decenni següent del model econòmic basat en el turisme, la consolidació d’aquest model de creixement que s’allarga durant l’últim terç del segle XX, i la necessitat d’un canvi de romb que s’intuïa als anys 90 però que amb el nou mil·lenni es fa inajornable.

Al costat de Reig, Lluelles considera que Francesc Cairat (1880-1968) és l’altre personatge clau del segle XX andorrà. Dues maneres radicalment diferents, diu, d’entendre i de practicar la política: “Reig era visionari, decidit i impulsiu; Cairat, essencialment prudent, enemic de tota ostentació i que va actuar sempre guiat per un principi: no ofendre els nostres poderosos veïns”. L’un i l’altre, assegura, van saber jugar hàbilment les cartes en aquest estira-i-arronsa amb els coprínceps i a compte de les competències en què es pot resumir la història política del segle XX: “Sabien tibar la corda en defensa dels seus interessos, però també deixar-la anar per evitar que s’acabés trencant”. I la prova és la gravíssima crisi amb França que va esclatar el 1950 –els nostres veïns reclamaven amablement una concessió de ràdio i l’exempció de taxes a les exportacions  a Andorra– i que no va concloure fins al 1954: Cairat va acabar transigint, és clar, i França va obtenir la concessió anhelada. Però aquells quatre anys van frenar en sec el desenvolupament del país, i de fet el van convertir de nou en exportador d’emigrants.

El tercer element decisiu d’aquesta història –tot i que cronològicament va ser el primer– és Fhasa, que amb l’electrificació del país i la construcció d’una xarxa viària de veritat va posar les bases perquè l’economia arrenqués aprofitant l’impuls de la Guerra Civil, la II Guerra Mundial i la postguerra. Fhasa, insisteix Lluelles, és la culpable fins i tot de la primera gran transformació del país, fins i tot del paisatge, amb l'impacte que van tenir la construcció de la central hidroelèctrica, el llac d'Engolasters, les carreteres, els ponts, els túnels... Per entendre el que Fhasa ha significat per Andorra només cal recordar –adverteix– el camí que han seguit altres valls pirinenques similars a Andorra. Fhasa, conclou, és el punt de partida. Amb Fhasa va començar tot.