El panteisme metafísic d’un xinès orc

ArtAlRoc consagra fins al 6 d’abril una retrospectiva amb una trentena d’obres al pintor Xiao Xia.

Diu el comissari, Henry Périer, que Xiao Xia (Nanjing 1957) va quedar tan fart del boom de l’art xinès dels anys 80 i 90 del qual ell mateix va formar part que un bon dia –posem que a mitjans del decenni passat– va decidir fer mutis i va tornar a la seva ciutat natal, de manera que avui és raríssim veure’l en un sarau artístic i, encara més, muntar una retrospectiva com la que fins al 8 d’abril penja a ArtAlRoc, la sala d’exposicions del Govern, sota el tautològic títol de Xiao Xia a Andorra.

Doncs bé, la retrospectiva la tenim, una selecció de l’obra de Xiao Xia reunida pel col·leccionista Bruno Simpelaere –traspassat precisament ahir: el destí té de vegades aquests girs macabres–, però a qui no es va veure per ArtAlRoc és a l’artista xinès. Segons Ivan Sansa, l’home que capitaneja la sala, una indisposició va portar divendres Xiao Xia a l’hospital i va haver de cancelar a última hora el viatge.

En qualsevol cas, tenim l’obra de qui Périer posa al sac dels cinquanta artistes xinesos més importants d’ara mateix. I això és molt dir quan estem parlant d’un país amb 1.300 milions d’habitants. A Escaldes hi ha portat una trentena de peces de petit, gran i grandíssim format, que en repassen la trajectòria des de mitjans anys 80, just després d’instal·lar-se a Brussel·les i fitxar per la galeria Isy Brachot. Xiao, diu Périer, combina el domini de la tècnica reglamentari en els artistes orientals amb el vernís conceptual que va adquirir en els seus dos decennis d'expatriat a Bèlgica.

El resultat és un pintor de sorprenent austeritat formal, amb una paleta habitualment reduïda a tres colors –ocres, blaus i verds– i que oscil·la entre el surrealisme d’arrel magritiana de Portrait i The Mind –la tela que ha merescut els honors del cartell– i l’explosió floral de les sèries Untitled i Abstrait. Atenció també a les tintes de Paysage, que connecten amb la versió més tradicional i estereotipada de l'art xinès, i a la mitja dotzena de peces XXL, començant per La montagne fachée -díptic que fa 295 per 434 centímetres i que Périer considera clau per entendre la deriva panteista que esquitxa l’obra de Xiao- i acabant per La Terre, quadríptic quilomètric amb els seus 105 per 500 centímetres

No és una exposició fàcil. Xiao gasta un llenguatge aparentment convencional però la seva és una proposta críptica i a la vegada magnètica, amb un costat de vegades líric vagament emparentat amb l’haiku, i en altres ocasions inquietant i potencialment perillós com un forat negre. Més pròxim a la pintura metafísica de Taulé que a la banalitat embolicada de Jenkell. Per entendre’ns.