El paper més antic de Canillo

Es deien Vidal Joan Ponç Arnau, Ramon de Armengou, Pere Arnau de Sella i Joan Borrell, i tots quatre es van plantar a Pàmies el “divendres després de la festa del beat Joan Baptista” de l’any 1300 de l’encarnació de Crist. Acompanyats de Donat de Aguilar, batlle d’Andorra, compareixien davant del veguer d’Urgell, Arnau de Podio, per defensar els drets de pastura, jaguda, empriu i pesca dels homes de Canillo a la muntanya de Siscar, a tocar de Merens.

De seguida veurem com va acabar el plet amb els d’Acs, que reclamaven per a ells la propietat i l’ús d’aquell tros de terra litigiós, però si en parlem avui i aquí, d’aquesta petita tropa canillenca, és perquè són els protagonistes del pergamí que tenen aquí al costat: una raríssima joieta que s’ha conservat qui sap si des del 1300 a l’arxiu parroquial i que avui, i només avui, es presenta per primera vegada en públic a la biblioteca de Canillo amb el cartell de peça estrella de l’exposició amb què l’arxiu comunal celebra el Dia internacional dels arxius.

Raríssim per inèdit i, atenció, perquè es tracta del document més antic trobat fins ara en referència als assumptes canillencs. N’hi ha d’anteriors, és veritat, com una compravenda de terres entre el bisbe Pere Berenguer i el comte Ermengol VI d’Urgell, datada el 27 de gener de 1133 i amb cameo del primer canillenc amb nom i cognom de la història universal: Raimundi Guillermi. Però es conserva a l’Arxiu Capitular d’Urgell, mentre que el sensacional pergamí d’avui el teníem molt més a prop: a la rectoria, exactament, juntament amb altres centenars, per no dir milers, de documents que incomprensiblement encara no han estat inventariats ni catalogats i que, per tant, poden deparar sorpreses igual de majúscules que la sentència del 1300.

Ho explicava ahir l’arxiver Domènec Bascompte, legítimament entusiasmat –“És que el 1300 feia tan sols 22 anys del primer Pareatge!”, diu– amb un document que, insisteix, és una mena de llegat del traspassat Martí Salvans: ell va ser el primer a localitzar i transcriure una còpia “extreta fidelment del seu original” –així ho diu el copista, Joan Lauriol, “antic transcriptor de tot el comtat de Foix”–, datada aquesta el 21 d’octubre de 1687 i conservada a l’arxiu de casa Calbó. Però el que avui s’exposa fugaçment a la biblioteca és el pergamí original. D’aquí anirà de pet al taller de restauració de l’Arxiu Nacional, on els últims dies li han aplicat un primer tractament d’urgència: un planxat que permetés desplegar-lo sense risc, després de segles doblegat i tornat a doblegar.

¿Com va acabar la controvèrsia? Doncs amb victòria parcial dels homes de Canillo, a qui es permet “tallar i fer secar herba a ses voluntats en dita muntanya”; als d’Acs i Merens els reconeix salomònicament “l’ús i la possessió pacífica de fer péixer, fer jaure, usar i emprivar amb els seus bestiars”. Més clar, l’aigua. Document excepcional, no ens cansarem de repetir-ho, amb sorpresa inclosa –mirin bé el pergamí: a sobre de la primera línia, cap a la meitat del full, l’escrivà hi va esbossar la silueta d’un rostre: ¿el comte Roger Bernat, potser?

La sentència del 1300 és l’estrella el dia, però faran bé de prestar atenció a la col·lecció de documents que l’acompanyen, procedents de l’arxiu del Comú, que rarament surten de les catacumbes: per començar, un altre pergamí amb el nomenament d’àrbitres per a un altre litigi amb els homes de Merens, aquest sobre la Solana i que s’arrossegaria fins al segle XIX, datat el 1337 i que fins avui era el tros de paper més antic de la parròquia; o l’acta del 22 de juliol de 1550 que dóna fe de l’adquisició pel Comú d’una casa propietat d’Antoni Pal al costat de Sant Serni, al mòdic preu de 50 lliures barcelonines.

N’hi ha uns quants més: el primer llibre d’actes, que arrenca el 2 de gener de 1550 amb el nomenament dels cònsols Simon Pellicer i Pere Areny, o el Llibre Magistral i Consell de San Quagesma, una història comprimida de la parròquia, diu Bascompte, d’extraordinària continuïtat: el primer apunt és de l’1 de gener de 1690; l’últim, del 12 de maig del 2008, durant el consolat d’Enric Casadevall. Hi ha també padrals, el registre dels caps de bestiar de cada casa a efectes, ai, de quèstia, i hi ha el Crucifix dels Àngels, la litografia del XVIII sobre la qual juren el càrrec cònsols i consellers. Però què volen que els digui, el nostre preferit és un plànol de Sant Serni, sense data però que Bascompte creu que correspon a la reforma del XVIII: molt rudimentari, sí, però té vida. Ja ho veuran.