El paradís, segons John W. Cassell

La setmana passada s’enfilava fins aquestes pàgines el Pulitzer Philipe Levine, a compte de les seves dues escapadetes andorranes, a finals dels 60, i del poema que ens va dedicar, News of the World, amb el seu comunista reconvertit en venedor tot terreny, des d’un Cadillac fins a una estrella de Hollywood. Doncs avui hi tornem amb un paisà de Levine. Amb una mica menys de pedigrí, perquè no ha guanyat cap premi, que se sàpiga, i molt menys un Pulitzer. Un ianqui de 21 anys, acabat de sortir de la facultat, que va dedicar dos anys de la seva vida, del 1969 al 1971, a pul·lular pel món i explicar com s’hi vivia, allà fora, després del Maig francès, amb Vietnam encenent els campus de mig univers, i un tal Armstrong preparant-se per passejar per la Lluna.

Es deia John W. Cassell, i ho va explicar tot en una trilogia que vista de prop fa una mica de por: Crossroads: 1969; Odyssey: 1970, i Hell’s Quest: 1971. Si en parlem avui i aquí és perquè el nostre Cassell va fer com Levine uns anys abans i va aprofitar que el destí –o cosa que és el mateix: la comuna de peluts viatgers amb què havia contactat a Londres– l’havia portat fins a Barcelona per escapar-se fins aquí dalt. Amb coartada televisiva: Cassell diu que havia quedat “fascinat” per un documental sobre els països més petits del planeta conduït pel reporter David Brinkley i emès el 1963 per l’NBC: nosaltres hi érem, és clar, en lloc destacat, i es veu que a l'home li vam tocar alguna fibra.

Va ser exactament el 2 d’octubre de 1969, s’hi va passar dos dies i, pel que explica en el capítol que ens dedica al primer dels volums, s’ho va passar pipa. O millor encara, hi va trobar una mena de paradís. D’entrada, l’Andorra del 1969 era –en el seu record– encara més barata que Espanya, i la gent, “com a mínim tan amable”. Però el que més l’impressiona, i en això tampoc és que faci cap descobriment, és la mida. O com diu ell, “l’absència de mida”, i –diu– “l’efecte que això causava en els seus ciutadans”. La seva teoria és que en un racó de món tan minúscul, “la gent viu absolutament tranquil·la, sense cap ambició ni pretensió: ningú sembla pobre de solemnitat, i els rics, si és que n’hi ha, passen igualment desapercebuts”. I el millor de tot, pel contrast que el bon Cassell hi veu amb els EUA que ha deixat enrere, i recordin Vietnam, les protestes racials i els disturbis universitaris: “L’estructura política és prou lleugera per no esprémer el ciutadà amb impostos, ni guerres ultramarines per enviar a morir la seva joventut, ni una situació política que amenaci d’encendre les ciutats o, encara menys, els inexistents campus.” Una mica més i li surt la cançoneta flower power de Pete Seeger.

La conclusió és una de les millors floretes que ens deuen haver regalat mai: “Tothom sembla que dugui aquí una vida senzilla i tranquil·la, en un ambient net i fresc. Són petits, i els agrada ser-ho.” Tanta perfecció la troba encarnada Cassell en l’amo de l’hotel de la capital on fa nit –llàstima que no digui quin– perquè resumeix les virtuts de l’Homo andorrensis: “Tot el personal de la casa són ell, la dona i el fill; duen una vida envejable: durant la temporada turística, contacte estret i amistós amb gent de tot el món prou imaginativa i prou creativa per haver escollit Andorra com a destí; la resta de l’any, tanquen l’hotel i són ells els que viatgen per tot el món.”

Una vida plàcida, sens dubte... si tots fóssim hotelers, és clar, i on també hi ha lloc per a l’anècdota, com la tarda que va dedicar a fer dit: el van agafar al centre de la capital i va acabar al Pas, i de nou cap a baix: “En tres hores n’he fet prou per anar a la punta del país i tornar”, s’admira. Però el que l’admira més són els quatre paios que passen amb un jeep, mentre fa autoestop, i se’l queden mirant de bat a bat: “¿El motiu? Vestien igual que jo: caçadora de muntanya, pantalons verds, botes negres... i boina blava: per a sorpresa de tots plegats, la roba que portava era exactament l’uniforme de la policia, tot i que la meva era molt més passada de moda.”