Seixanta anys, exactament, separen les dues fotografies que il·lustren aquesta pàgina: la de baix la va fer Francesc Català Roca -ni més ni menys- en la primera edició del Pessebre Vivent d’Engordany, el desembre del 1955; l’altra és un fotograma -o frame, que queda més cool- d’Un dimoni amb barret de copa, el documental produït pel comú escaldenc i dirigit per Lluís Casabella -el mateix realitzador de La memòria dels aiguats- que es va rodar el curs passat en paral·lel al naixement de la versió 2.0 del Pessebre Vivent. Una aventura quasi arqueològica -arqueologia teatral, com mola- que es va començar a gestar ara fa un lustre, amb motiu de la capitalitat de la cultura catalana, i que el centenari d’Esteve Albert va impulsar definitivament ara fa dos anys.

El nou Pessebre, segur que ho recorden, va néixer el 20 de desembre del 2014, i el dimoni de Casabella -títol que fa òbvia referència a un dels personatges més idiosincràtics del muntatge d’Albert- constitueix una mena de cordó umbil·lical que lliga dues, per no dir tres generacions: la dels actors que van fer possible aquell somni visionari d’Esteve Albert -la primera pedra del turisme de masses, abans fins i tot que l’esquí- i la dels seus fills, en molts casos néts, que el van ressuscitar l’any passat. El documental, diguem-ho d’una vegada, s’estrenarà el 19 de novembre als cines Illa Carlemany, en un passi exclusiu per als actors (i la parentela, és clar) del Pessebre original i del 2.0. Hi haurà dues projeccions més, i totes dues gratuïtes, els dis 21 i 22 de novembre (18 hores), i està prevost que ATV també el programi. En canvi, sembla que ningú no ha previst la possibilitat d’editar-lo en vídeo. Una llàstima.

Diu Casabella que l’objectiu de la pel·lícula -43 minuts de metratge: ¿és un curt o un llarg?- era transmetre “emocions i sentiments”. I l’una i els altres els posen tant els antics pessebristes que evoquen el muntatge original -de la desena d’entrevstes que es van enregistrar, el muntatge final compta amb el testimoni d’Emili Pérez (Xarampí, al Pessebre dels 50), Antoni Aleix (membre de la tropa d’angelets), Francesc Mora (un dels contrabandistes habituals, junt amb Joan Tomàs i Josep Rius), Ester Altimir (la pastora, personatge central que actuava com a presentadora dels veïns que anaven desfilant per l’establia) i Rosa Albert (en el paper del Nen Jesús, que també va interpretar Roger Rossell)- com els nous que han contribuiït a ressuscitar-lo. Amb el mateix llibret d’Esteve Albert -ampliat amb noves escenes i més personatges- però amb un canvi evident: desaparegut sota el totxo i l’asfalt el paisatge idíl·lic de l’Engordany dels anys 50 -les feixes que posaven l’escenari natgural del Naixement- el nou Pessebre es va traslladar a l’avinguda Carlemany, amb epicentre a la placeta de Santa Anna.

Era un risc, assumia ahir la consellera Núria Barquín, però la jugada va sortir bé. Per això aquest Nadal també hi haurà Pessebre. L’estrena, el 19 de desembre, amb funcions també els dies 20 de desembre i 2 i 3 de gener. Hi participen una setantena d’actors -quinze més que l’any passat- i ujna vintena de figurants, a banda de l’esbart Santa Anna i els cantaires de les dues corals de la parròquia. Irina Robles i Jèssica Casal tornen a dirigir la nau, l’esbart hi posa el vestuari, i Àngel Cañvente ha dissenyat l’escenografia. Les entrades (3 euros) es posaran a la venda a partir de la Puríssima al servei de Tràmits i a l’òficina de Turisme. Hi haurà, és clar, retocs respecte al 2014: el més urgent -i encertat, perquè va ser una crítica recurrent- la reducció del tram de Carlemany en què es representarà el Pessebre per concentrar les escenes i evitar les corredisses de l’any passat. El que no ha canviat, assegura Casabella i confirmen els personatges que desfilen pel documental, és l’emoció que tot plegat destil·la. I atenció, perquè s’encomana. Estan avisats.